I aquí hi va el títol (o això diuen els experts)

Com les mortes flors d'estiu que no tornen a nèixer fins a la primavera, et recordo llunyana com sempre. Sempre tan lluny de mi sense dir-me res, atònita devant meu, bella visió de res que esdevenia un tot llunyà, inassolible, migratori.
Miraves de fer veure que no em veies, però em veies.
Miraves de fer veure que no m'estimaves, però m'estimaves.
Miraves de fer veure que era jo qui et volia, però tu em volies més.

Després de deu anys miran-te i mirant-me tu, he après que no són mirades el que ens fem, sinó que parlem amb els ulls. De tant observar, la relació s'ha tornat estètica, totalment física, és igual si m'estimes o no, és igual si sóc burro o llest, és igual qui sóc. L'important és què sóc.

Moriré sense tu, ho sé. Ets massa llunyana i extraterrestre per mi. No em vol ningú i jo només et vull a tu. Ets eternament jove i jo envelleixo com un humà ridícul, operant-me la cara per ser com tu, per viure com tu, per no respirar.

Mirant de nou els teus ulls veig que ja són freds, no em miren a mi, miren a un desconegut, segurament més jove i amb uns ulls que no es veuen tapats per arrugues i experiències humanes sense sentit.
M'esquives i moro. Veig com em mires fora del teu món, derrere del vidre de la infelicitat, del vidre que separa els nostres mons. L'un, fred, inmortal i jove eternament; l'altre, moribund, desgraciat i degenerador per si mateix, sense solució possible.

Quan ja no vaig passar aquell dia, va ser l'inici d'un final. Un final massa corrent per nosaltres, el simple fet de no veuren's va fer que, quan al cap de cinc anys ens vem retrobar, jo vaig dissimular que eres una més dins del vidre, però et vaig veure. I tu feies veure que no m'estimaves però… no m'estimaves.