Humus

Hola Ginebre,

Et torno la visita, vaig a munt i avall llegint els teus poemes i de moment m'he aturat aquí. Com t'ho fas perquè darrera d'un poema, formalment tant simple, quasi infantil com aquest si amaguin tantes idees convidant a la reflexió? inicialment parles de la terra i d'elements primaris com els insectes, els microbis o els nutrients que ens porten a pensar en la mort i en la vida com un cicle natural, sense tristors, amb optimisme...

A més, el que dius dels insectes i dels microbis em fa pensar en el valor de les coses petites i del treball en equip per aconseguir un objectiu comú.

Ara una mica de broma "surrealista".

M'ha fet gràcia que el teu poema el presentessis com a: Transformació-Autorretrat. Què vol dir això? Suposo que et refereixes a la teva manera de fer, vull dir transformant positivament allò que et neguiteja, perquè francament no et veig envoltada literalment d'insectes i de microbis però, ves per on, si que t'imagino donant generosament perfum als vents. Eh! perfum del bo.

Gràcies de nou pel teu comentari, és aquesta mena de perfum generós al que em refereixo.

Segueixo voltant...

Anjo Laví

No t'havia llegit encara, però he trobat un comentari teu a un poema i m'ha agradat tant com l'has analitzat que m'ha fet venir a la teva pàgina i remenar-la una mica. Ja veig que es per entretenir-se, per mirar-la lentament. Només per la biografia, ja val la pena tornar. Començo per aquest "Humus", un poema curtet però molt ple de contingut. M'ha semblat una metàfora preciosa del cicle de la vida. De la mort, en surt vida. La visió és bella i optimista. A més del contingut, destacaria el teu domini de la llengua. És un gust veure que res no hi falta i res no hi sobra.
Una abraçada,
Fredia

Hola Juniperus oxycedrus L..

«Sóc humus, terra fosca, serf de la biogeoquímica i substrat vital.
I malgrat això, refermo cada dia la independència més natural».

I uns versos que ja deus conèixer de J. Sebastià Pons.

"Dins l'erm desproveïda ara s'atura
la déu que tot ho omplia de remor.
Aclaparat al damunt amb sa foscor,
el ginebre manté son aigua pura.

I mentre viu distreta dins l'oblit,
callada i sense espera de lloança.
Ofereix, sota el ram engelosit,
intacte, el seu mirall de recordança."

Gràcies pel comentari.

Ben cordial,
Jofre. (D.) 2007

...una imatge encisadora. Allò de transformar-se en una aroma, i a cavall del vent dar vida per tot arreu, és ben bonic. Què bé si la mort ens fes esdevindre així. M'apunte de seguida.

m'encanta com relates que, a partir de la mort, de l'horror de la mort, "l'humus" dóna la més bella vida, la fragància de noves presències mai imaginades...

esplèndit ginebra!

Veig que és força nou/nova (no sé si ets "hom" o "don" que diu la Llibre...

de tota manera m'alegra molt tenir-te de company/ nya, en aquest trajecte tan especial i, insustituïble, que és Relats

Una abrçada i gràcies per comentar-me...