Home previngut

Sempre he sentit dir que es recull el què se sembra. No sé pas què deuria sembrar el meu avi però, quan jo era petit, al pati de casa hi teníem un carameler. Cada mati, després d'esmorzar, anava a veure si el carameler havia fet caramels, no sempre en feia, esclar. Era el meu avi que quan em veia llevat em deia: ja has anat a veure el carameler, avui? I aquell dia hi havia caramels. Aquella il·lusió, però, va durar ben poc: un hivern –no sóc tanoca ni carallot–. Va durar fins que a algú se li va escapar que l’únic arbre que teníem al pati de casa era un ametller. Aleshores vaig entendre el perquè del fil del qual penjaven els caramels: si no era un carameler no podia fer caramels i algú hauria de penjar-los-hi, els caramels. Quan em vaig casar vaig prendre una decisió: davant la possibilitat de tenir fills i després néts –l’experiència ha de servir– hauria de plantar un carameler; perquè quan els nets arribessin, el carameler ja fos un arbre fet, fes caramels, i no hagués de penjar-los-hi jo amb el beneït fil. Sempre he sentit dir que home previngut val per dos.