Compulsivament

La cua del caixer dels supermercats: un bon lloc per conèixer la gent, l'espècie. I no solament perquè al arribar a la cinta transportadora de la caixa deixem a la vista de tothom, de forma impúdica, el que comprem –recordem que som el que mengem– sinó pel nostre comportament mentre fem la cua.

Uns dies enrere jo estava en una d'aquestes cues. Dues posicions per davant meu hi havia una senyora que, per no agafar carret, portava entre els braços més productes dels que l'hi cabien, a més de la gran bossa de mà penjada a l'espatlla. Tot just se li veia el cap, semblava un arbre de Nadal. Quan li va tocar el torn i va anar a entrar a l'ajustat passadís de la caixa, va arrossegar i tirar amb el colze, una capseta de xiclets de l’expositor que hi havia situat tocant la caixa. El senyor de darrere seu, li va dir sense massa voluntat: Senyora, li ha caigut alguna cosa. Vejam, jo diria que el que tocava era no dir res, ajupir-se, recollir aquesta 'alguna cosa' i col·locar-la en el seu lloc o bé donar-li a ella, si realment creia que li havia caigut. S'ha perdut la cavallerositat. Ella ni li va contestar, ni li va donar les gràcies (de què? per altra banda), ni se'l va mirar ni res, com si plogués. I va continuar avocant material sobre la cinta. Quan va acabar, la senyora es va ajupir, va recollir la capseta, i la va deixar anar sobre l'expositor, caigués on caigués, sense preocupar-se ni mica ni gens de mirar de deixar-la en el lloc corresponent. Ni els deu segons que suposen el mínim interès per tornar la cosa al seu lloc, va dedicar-li. Naturalment ja ho farà qui cobra, encara que sigui una misèria. Enfront la manca de tacte del senyor, ella lluïa el passotisme corresponent.

És clar que tot això no hauria passat –i llavors tampoc no haguéssim pogut observar les esmentades mancances conductuals– si l’accés a les caixes no fos tan extret i maquiavèl·lic. Caixa i faixa. I especialment si els preàmbuls d'aquests accessos no estiguessin farcits d'expositors de productes dels anomenats de 'compra compulsiva'. Xiclets, piles, ous Kinder, piruletes variades... tots productes de primera necessitat, òbviament. Un autèntic mini mercat dins d'un supermercat; com una macromatrioska russa. Una martingala dissenyada per unes ments brillants, els thinkings del màrqueting, per a què quan et creguis que ja has acabat amb el martiri de passadissos amunt, passadissos avall, puguis continuar flagel·lant-te, amb la compra compulsiva, alhora que fas cua, just abans de retratar-te degudament davant la caixera. Jo no sóc un thinking, però tinc una idea: jo proposaria que en aquests expositors s'hi presentés també a la venda tot tipus de drogues, tot tipus d'armes, i fins i tot taüts; a veure si així, entre totes i tots, acabem d'una vegada amb tanta bajanada d'una manera ràpida i efectiva. Compulsivament, és clar, que és el que es porta. De pel·lícula! (I taquillera).