Històries de família

Un relat de: S.Vanrell
Fa uns minuts que sento òpera de fons als meus somnis i per molt que encara tengui els ulls tancat sé que ja estic desperta. Em quedo una estona més encara fent voltes pel llit mirant al sostre. Sento olor de café acabat de fer i la meva panxa m’insisteix fent sorolls que és l’hora de llevar-se. Em dirigeixo cap a la finestra i l’obro de bat a bat. L’aire glaçat d’un Febrer més llarg que mai se’m fica a dintre i corro per agafar la bata.

Surto de l’habitació i arribo a la cuina. Em quedo a la porta i des d’allà observo com la padrina (que ja deu fer mínim 3 hores que s’ha aixecat) està acabant de fer el dinar i a sobre m’ha preparat el berenar. Du un davantal blau i remena la sopa al ritme de la música que sona per la vella torre de música negra que es troba al menjador. Es mou amb molta energía, tanta que ningú diría que ja té 75 anys. Les padrines haurien de ser eternes.

-Bon dia princesa, com has dormit?- I em treu de sobte dels meus pensaments.
-Genial padrina, millor que ma i-faig un somrís d’orella a orella i m’assec a taula
Tot just em col.loco a la cadira ella màgicament ja m’ha servit el café i el “cruasán” i ha col.locat al meu davant els 6 tipus de galletes que va comprar ahir a la tarda quan li vaig dir que em quedaría a dormir a casa seva.

Bereno parlant amb ella dels somnis que he tengut al vespre, xerram dels estudis, del fret que fa i de la sèrie dels horabaixes que mira i que jo fingeixo que m’encanta. Aprofito que se’n va un momento al rebost a cercar oli per arreconar la taula i anar-me’n a vestir.

Són domés les 11 del matí i li demano si vol que l’ajudi en res i com és d’esperar em diu que no, que descansi i que si vull puc canviar la música. Canvio la meva estratègia i li dic que em vendríi molt de gust cuinar amb ella, que em fa molta il.lusió. Aleshores em diu que agafi un ganivet del primer calaix i és així com jo pelant patates i ella fent pilotes començam a xerrar de bon de veres.

-Com està el teu pare?
-Bé, tots están bé. Ja saps que són forts.
-Tens raó, sempre ho han estat. Els vaig preparar bé per la vida.
-Si padrina, així és.
-Saps a qui em vaig trobar ahir al matí quan tornava de plaça?
-A qui?
-A la teva tia, la Bel.

I just aquest moment sé que si hagués anat una mica més ràpit pelant les patates m’hagués tallat com a mínim un dit. Trigava però ja veig per on vol anar i em començo a preparar pel que crec que vendrà a continuació.

-I com està? Anava tota sola o amb la nena?
-Anava amb la nena, han vengut de Barcelona per no sé què d’uns papers... si, la nena està molt gran i molt rossa com la mare i es veu que ja camina- la padrina comença a baixar el seu nivell d’energia i ara remena molt a poc a poc, com si de cop li fos més difícil fer força.

-Segur que està preciosa...clar camina perquè ja deu tenir 2 anys i mig no? –intento que el meu to de veu no canvii i no faig cap tipus de moviment que pugui fer-li creure que estic incòmode.
- Si, 2 anys i 8 mesos per ser exactes- Ara la padrina ha deixat de girar la sopa amb la cullera, simplement la té amb la mà i mira el fons de l’olla com si pogués veure-hi colque cosa reflexada.
-Per cert, saps què? La Laia ja s’ha instal.lat amb el Joan a la casa nova. Hi he anat i està molt bé. És gran i em varen dir que volien mirar de tenir un canet. La Laia el vol petit però crec que el Joan el volia ben gran.. – He tret el primer tema inofensiu que m’ha vengut al cap. Ara mateix sóc incapaç de xerrar del tema. Encara no estic preparada per fer aquesta passa. Encara no.

La padrina fa com si allò que estic contant ,i sé ben cert que ja sabia, fos del seu interès. Veig com s’eixuga una llàgrima que rodola fins als seus llavis, deixa la cullera al costat, em somriu, em mira als ulls i em diu:
-Estic molt contenta per ells, ben segur que tots els hi anirà bé i no ho diguis però ja voràs com al final acaba guanyant la Laia.

Les dues ens riem recordant la caparrudesa de la seva filla petita i com qui no vol la cosa seguim la tasca xerrant de qualsevol doi sent conscients de la falsa felicitat que ara regna a la cuina.

L’estimo molt a la padrina. L’estimo com si fos la meva mare i els dies al seu costat m’omplen d’energia. Cadascuna de les seves arrues són diferents moments de la seva vida, desgraciadament ha patit més del que ningú dels seus fills i nets podem imaginar. Però allà es troba, lluitadora com mai fent front a la vida. Això ho he après d’ella; que per mil cops que la vida et tombi al terra, no hi haure cap vegada que sigui tan forta com per no poder aixecar-te amb més forces. La padrina em recorda qui sóc i també qui vull arribar a ser.

Després de dinar vaig al llit a fer una mica de sesta i després de tombar-me de les mil maneres que se’m passen pel cap segueixo sense poder dormir. M’aixeco del llit i vaig al menjador. La padrina s’ha dormit amb la flasada de quadrets vermells i a sobre unes fotografíes una mica antigues. Les agafo i allà, després d’un any evitant-ho veig la cara del seu fill gran , el tiet Manel, quan era petit. Al costat es troba el pare i la tieta Laia als brassos de la meva padrina. La segona fotografía ja és a color i és de fa uns tres anys quan la tia Bel i el tiet Manel varen passar el nadal a Barcelona perquè havia de seguir amb les sessions de quimio.
.
La darrera fotografía és de la casa dels tiets a Barcelona, quan es varen mudar la padrina va voler saber tots els detalls d’on anava a viure el seu fill preferit i la Bel li va enviar aquella foto dins un sobre amb la primera ecografía de la nena.
Tot els records ballen ara al meu cap com si fossin una pel.lícula rodada a càmara ràpida i em quedo freda. Tots aquests records els havia intentat treure d'allò que sóc ara però el passat dempre ens persegueix fins que no ens enfrontam a el i per primer cop en un any m’apreto fort les mans i ploro. Ploro totes les nits que no he pogut dormir d'ençà aquell dia que el Manel em va dir que tenia aquella maleïda malaltia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

S.Vanrell

5 Relats

2 Comentaris

3497 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00