Història d'una depressió

Aquell matí en Bernat s'havia aixecat com cada dia, el despertador havia sonat i sonat, ell premia l'interruptor que el parava, però desprès de cinc minuts tornava a sonar, mirava l'hora que era - les set menys quart, encara es aviat, una mica més - Quan van ser les set no podia esperar més, es va seure al costat del llit i va moure el cap per sentir com les cervicals cruixien com el que rebrega una fulla de paper. Va sospirar fons i es va aixecar, es va posar les espardenyes i es va dirigir al lavabo. Va intentar no fer gaire soroll donat que la seva dona encara dormia, doncs es posava a treballar una mica més tard. Es va repenjar sobre la pica del lavabo i es va mirar al mirall. Havien passat els anys i no es podia queixar, tenia una meravellosa dona a la que estimava, que el renyava quan s'ho mereixia, i no el deixava, com ho deia ella, "menjar-se el coco". Tres fills dels que no es podia dir res de dolent, en Marc que ja estava treballant perquè no li agradava estudiar, encara que els hi va dir als seus pares que es prenia un any "sabàtic" i que desprès continuaria els estudis per poder anar a la Universitat, però el que realment li agradava era la música. Tenia l'esperança de guanyar diners, encara que moltes vegades l'hi havia dit el seu pare, que "muchos son los llamados, pero pocos los elegidos", però tenia les seves il·lusions i el Bernat el comprenia. Desprès en Daniel, havia tingut els seus problemes amb els estudis, però de mica en mica se'n va anar sortint, i va ser una sorpresa agradable quan va aprovar la selectivitat. Ara estudiava a la Universitat de Bellaterra, volia ser dissenyador gràfic, estudiava música i com en Marc li agradava. En el fons també tenia la il·lusió de fer alguna cosa en el món musical. Per últim l'Albert, que era el petit de la colla, i es portava uns deu anys amb el Marc i nou amb el Daniel, musical com els seus germans, per ara els estudis les treia molt bé i la música també. Encara no sabia el que volia ser en un futur, però el Bernat creia que no tardaria gaire en saber-ho.
En Bernat havia treballat des de molt jove sempre en la mateixa empresa, havia passat de tot, i ara que s'acostava als cinquanta veia que moltes de les coses que havia desitjat s'havien complert. Però que era aquell tap que sentia en la boca del estómac de tan en tan i que no el deixava estar tranquil? Por? A què?
Quan es mirava al mirall a vegades li semblava que no era ell el que estava al altre cantó, que el seu reflexa era el d'un altre persona, que d'un moment al altre començaria a riure-se'n d'ell. Poc desprès movia el cap com dient, "estàs com un llum" i s'afaitava, es rentava la cara i desprès de vestir-se agafava el cotxe i a la feina.
En Bernat treballava a una hora de casa seva, encara que anava per l'autopista, li semblava que cada dia el camí es feia més llarg, la veritat es que no era així, però cada cop hi havien més cotxes i cada cop costava més temps arribar a la feina.
Ara al treball s'hi trobava bé, encara que havia notat feia ja alguns anys que tenia que estar en tensió tota la jornada, sinó perdia la concentració i s'hauria deixat atrapar en la més profunda abúlia. També tenia que apuntar-se les coses, sinó se'n oblidava i tot d'un cop les recordava, mentre li pujava una onada de calor per tot el cos, que el feia estar neguitós, i encara era pitjor si aquell oblit havia comportat un error.
Si es posava nerviós, li costava més coordinar i això li comportava un bloqueig, que intentava contrarestar amb el seu "bon savoir faire". Ell no en podia tenir cap d'error, li semblava que podia aconseguir no equivocar-se mai i tenir el control de tot, en qualsevol moment, i això li portava altre cop aquell neguit.
Molts temes, molts papers, molts clients, volgué tenir a tots contents, què es el que es crema primer? Resultat, pèrdua del control, resultat, altre cop el neguit.
Quan acabava l'hora de la feina, estava cansat, no m'estranya amb la tensió de tot el matí, i altre cop a la carretera una hora més. Alguna vegada a l'estiu notava com un formigueig a les cames, que anava pujant, i ell sabia que si deixava que seguis acabaria per adormir-se. Obria la finestra perquè li passes l'aire a la cara, posava música i intentava cantar, fins i tot algun cop havia parat i havia donat una volta al voltant del cotxe, tal com li va dir un company seu de la feina, que havia sigut camioner i sabia del que li parlava.
Per fi arribava a casa, deixava el cotxe i semblava que es treia un pes de sobre. Entrava i s'asseia al sofà, la seva dona li demanava si volia dinar, però la veritat es que no tenia cap mena de gana, tan sols estava cansat, per això algun cop la seva dona s'havia enfadat amb ell, "no sé mai que he de fer, si tenir-te el dinar preparat o no", i tenia raó, però ell no hi podia fer res.
Algunes vegades quan es trobava tan decaigut, o tan aclaparat, hauria volgut escapar, però a on? Ell havia llegit en un llibre, del que ja no se'n recordava el nom, ni del títol, ni molt menys del autor, en el que explicava, que aquella sensació que ell sentia, venia dels nostres avantpassats prehistòrics, el que s'anomenava "reacció de supervivència" en la qual tan sols hi havia dues sortides possibles davant d'una situació de perill, "lluitar" ó "fugir" i això es el que li passava en Bernat, no podia lluitar contra ningú, doncs el seu cos li demanava fugir, però tampoc podia, resultat neguit altre cop.
Ja sé que el Bernat no tenia que sentir per res que estava en perill, però en el fons sentia que alguna cosa no anava bé. Si es relaxava, pensava que el seu rendiment en la feina baixaria.
En el seu cervell desenvolupava amb rapidesa situacions de perill, si el seu rendiment baixava tindria més errors, si tenia més errors, li cridarien l'atenció, i més si el errors eren d'importància o sigui que comportés una pèrdua de diners per l'empresa, com a conseqüència podia ser acomiadat. Senyal de alerta, no podia lluitar sense mantenir la tensió i no podia fugir, ja que ho perdria tot. Un cercle viciós que no portava en lloc, doncs seguir amb la tensió es el millor que podia seguir fent.
Hi havia dies que estava eufòric, en el fons podia estar-ho, perquè era bo en la seva feina, i en la seva eufòria perdia una mica la seva por, sentia que podia fer el que volgués i ho feia, però també deixava el seu control i tenia por del que no havia controlat, era com tenir un buit que de sobte podia sortir qualsevol cosa que fes trontollar aquell meravellós estat d'eufòria en el que estava immers.
A base de temps havia aconseguit, no sense esforços, aïllar-se de tot el que es referís "feina", però més d'un cop una noticia per la televisió, feia que la porta dels mals endreços s'obris i continuava la lluita.
La seva imaginació el portava a crear histories, que haurien deixat bocabadats als guionistes de qualsevol televisió, i s'enfonsava en el pànic que no el deixava pensar.
A vegades li explicava a la seva dona el problema que tenia, i ella li feia veure que no era tan greu com ell pensava, sort en va tenir moltes vegades, però la seva ment era molt més ràpida i trobava noves raons per neguitejar.
Havia tingut sempre la gran sort de dormir, encara que estigués neguitós, no sense haver passat per totes les histories, amb resultats bons tenint un moment de relaxació, o amb resultats dolents augmentant el seu cos ràpidament de temperatura, amb la seva corresponen suor freda. Desprès d'una estona el cansament podia més i en el moment d'aconseguir una historia bona, la relaxació i la son guanyaven.
Va arribar una temporada, en que no tenia cap historia, ni bona ni dolenta, però no podia estar assegut repenjat al sofà, un nus a l'estómac el feia estar en tensió, altre cop l'efecte "fugida".
Necessitava alguna cosa que el fes oblidar la feina, i se'n va adonar que no podia estar compadint-se, que si feia coses, les seves histories no apareixien. Se'n va adonar que si escrivia altres histories, mentre estava en el món de la imaginació aconseguia mantenir a ratlla els seus pensaments, encara que no sempre podia escriure, i menys si estava en la fase de falta total de confiança. Però tot es complicat, ja ho va dir no sé qui, "Benaventurats els que estan al fons del pou, perquè només poden anar amunt".
Moltes vegades quan estava assegut al sofà i un neguit li corria pel estómac, no sabia que el feia neguitejar, però no el deixava estar tranquil. Ell creia que era la feina, sempre havia sigut un controlador eficient, li agradava tenir-ho tot en el seu lloc, però a mida que s'havia fet gran es trobava que cada vegada més li feia por l'atzar. No podia suportar no saber que podia passar l'endemà, i encara que ell mateix es deia que "Has de pensar en avui, el demà encara no ha arribat, i no el podràs controlar mai" se'n havia adonar que el que tenia realment era "POR", aquesta vida no el feia sentir segur. Ara estava bé però un segon desprès podia passar qualsevol cosa que trenqués la seva tranquil·litat. Pot semblar una bestiesa no tenir cap maldecap, però al mateix temps pensar que en pots tenir dintre de poc.
Quan començava les vacances comptava els dies que tenia per davant, i el seu neguit semblava calmar-se, però a mida que anaven passant els dies li tornava a començar aquella sensació al estómac, al principi de tant en tant, quan li venien alguns mals pensaments al cap, però quan s'anava acostant al fatídic dia, la sensació anava en augment, arribant a la nit abans de tornar a la feina en que la sensació ja era de total desgavell. Algú podria pensar que a la feina s'hi trobava malament, però no era veritat, ja que quan hi estava li passaven tots els neguits, ja podia controlar-ho tot.
Hauria donat qualsevol cosa per poder tenir un interruptor al cervell. Acabada la feina poder prémer aquell botó i deixar-ho tot enrera, però no era així i els fantasmes s'esmunyien entre altres pensaments per tenir-lo empresonat.
No pensava en res més? Tampoc era això, hi havien altres moltes coses que li feien ballar el cap
també. Com sempre, encara que no ho semblés també ho volia tenir tot controlat i com ja sabem la vida no es deixa controlar, va per lliure.
La casa, encara per acabar de pagar, els estudis dels seus fills, la seva dona, que sabia el que volia però que ell no acabava mai de donar-li perquè no tenia "collons" a vegades de fer-ho i d'altres no podia fer-ho per qüestions econòmiques, o això era l'excusa.
Una vegada estaven reunits tots a la terrassa al estiu i tenien un numero dels cecs que podien tocar 14 milions d'euros, tot un dineral. Al acabar de dinar mentre es prenien el cafè i mig en broma els va demanar a cada ú el que feria amb els diners. Uns es comprarien una casa ben maca, altres un cotxe, ordenadors de primera classe, televisors plans com un quadre, viatges a tot el món i amb sorpresa per ell mateix es va adonar que no necessitava res d'especial, ja tenia tot el que desitjava. Llavors se'n va adonar potser, que en el fons del seu cervell estava amagada una idea, aquella idea que ell no identificava, però que era "POR" a perdre el que tenia.
En Bernat en el fons era un hipocondríac, qualsevol cosa el feia pensar que podia tenir la malaltia més complexa, aquell càncer que el duria a una lluita entre metges o altres malalties, no per menys conegudes menys doloroses.
Encara que sembli una contradicció, tenia por de les malalties però també dels metges, si anava al metge li podia trobar una malaltia, sinó hi anava no li trobarien res i els anys passarien.
Cada vegada que anava a fer-se la revisió mèdica tenia por del que li podrien trobar, desprès els resultats eren bons i ell dintre seu pensava que no podia ser tants bons resultats, segur que els anàlisis els feien de qualsevol manera i per això no li trobaven "allò" que tenia. Passat un temps prudencial se'n oblidava i estava content de que no tingués res de dolent.
Fins el moment havia tingut molta sort, cap operació, no s'havia trencat cap os, les malalties s'havien portat bé amb ell, poques i suaus. Per això pensava que qualsevol moment la natura voldria un pagament per els anys de tranquil·litat. Una veritable espera al que pot passar, neguit avui pel que et pugi sorgir demà.
Per un temps tot va canviar, un succés el va commoure, a un company seu li van diagnosticar un càncer, i en nou mesos es va morir. Una finestra es va obrir en el seu cervell que el va deixar entrar aire fresc. Patir? Perquè?Al final no ens demanaran la nostra opinió per apartar-nos de la vida i morir.


CONTINUARÀ?