Heterocromia

Heterocromia! La criatura té heterocromia! I davant d'aquesta sentència, el pare, els avis, les infermeres i tot l'estol d'estudiants que acompanyaven el ginecòleg que acabava d'atendre la meva mare, van quedar bocabadats. A l'acte em van començar a escrutar, buscant-me el defecte. Jo, però, em veia d'allò més normal: proporcionat, rosadet, ben format... Els peus una mica grossos, potser. Res de l'altre món. Això diuen que és indicador d'una bona alçada de gran. On m'havia vist aquell benaurat medicastre, que jo, tan rebufó, tenia una cosa amb un nom tan difícil?

Al ulls! M'ho havia vist als ulls. Resulta que tenia un ull verd i l'altre de color de mel. I em van fer proves i anàlisis, i se'm van mirar i remirar per dins, per fora, pel dret, pel revés, per dalt, per baix... Fins que van concloure que aquella manca de conjunció ulleral era totalment innòcua i que no m'impediria fer res que mai em proposés. I, de la clínica, em van portar directament a la pica baptismal i el meu pare, el senyor Novoa, en honor a la meva extravagància òptica, em va fer posar Uclides. I, mentre jo bramava com un boig amb el cap submergit en l'aigua beneita, va sentenciar que, de gran, seria semàfor. Uclides, quin nom més grandiloqüent per a un marrec! I semàfor, quina professió més esventada!

De petit, la meva peculiaritat va ser una mica emprenyadora, perquè tothom es veia en cor de posar-me penjaments. Eh, tu, extraterrestre! Coloraina! Virolat! Bicolor! Samfaina! Ou remenat! Fluorescent! Tant se val, m'hi vaig haver d'acostumar ben bé. Perquè, de fet, el que em venia ample, era el meu cantat destí professional. Jo -que com la resta de companys, somiava ser pirata, bomber, ric de solemnitat o, si més no, advocat, mestre o encarregat d'una immobiliària, com els meus oncles i el meu progenitor- havia de ser semàfor. SE-MÀ-FOR! L'únic que em va apaivagar una mica va ser que, aprovades les oposicions i després d'implantar-me un simulador que m'enrogia l'ull groguenc, em van destinar a un blocatge que controlava un pas a nivell molt proper a la residència familiar. Com a mínim podria anar caminant a treballar, faria jornada intensiva i l'encàrrec era molt senzill.

I el que són les coses, passat el temps, aquella feina em va anar calant i em va acabar complaent en escreix. Em vaig convertir en tot un senyor semàfor. Per això, de mica en mica, el meu fur intern em va començar a reclamar una plaça de més responsabilitat, més marxa i, per què no, més peles. Aquell indret tan solitari, enganxat a les faldilles de la mama i sense primes ni gratificacions, se m'havia quedat curt. Així, que vaig demanar que em traslladessin a regular el trànsit de vehicles a una gran avinguda de la capital que estava desatesa. Quina emoció! Allà mateix hi havia deu o dotze semàfors més i, a tothora, imperava la gresca. Una disbauxa constant. El millor antídot per deixar enrera els meus dies d'aïllament.

En aquesta vida, però, les coses no sempre surten com un desitja i, quan ja havia convençut la parentela de la mudança i havia fet els exàmens de promoció, un llamp assassí, escapat d'una tempesta estiuenca, em va fulminar la conca de foc i em va deixar borni. Sis mesos, em vaig passar al sanatori! Res. El meu mal no tenia solució. I amb l'ull que em quedava vaig sortir a la palestra per encarrilar, com pogués, un nou futur.

El primer que vaig fer, va ser comprar-me unes Rayban que em dissimulessin la pèrdua soferta i, després, vaig iniciar un fatigant pelegrinatge pels diferents departaments de la corporació a la qual estava adscrit, per trobar una tasca congruent a les meves potencialitats. Gran problema aquest! Perquè com que de ben petitó només m'havien enfocat a fer de semàfor; a les meves velleses, no servia per a res més.

Quan ja em començava a desesperar, em va succeir un fet inaudit. Estava mirant una fotografia i vaig fixar, distretament, la vista a la paret -evidentment cobert amb les fumades lents de les ulleres. I... òndia! Sobre la blanca superfície, s'hi va definir, indeleblement, una còpia del que estava observant. Aleshores, frenèticament, em vaig dedicar a fer mil provatures i em vaig adonar que aquella inoportuna descàrrega elèctrica m'havia donat poders xerografiadors per obtenir, en sec i sense contacte, reproduccions en blanc i negre o en quadricomia de tot: textos, gràfics, plànols, il·lustracions, clixés... Estava salvat!

Ara sóc l'amo de la impremta ràpida més important de tota la comarca. Evidentment, he comprat infinitat d'aparells i de màquines per realitzar les comandes més monòtones i voluminoses. Això no obstant, les obres més delicades i pulcres, les creacions més fines, les realitzo jo, amb el meu preuat do. I les nits turmentoses surto a la galeria a mirar els núvols, tot regraciant aquella canonada que em va transformar en un home tan singular. Però vaig molt en compte; perquè, si es repetia la jugada, només em podria llogar d'espantaocells i, les feines del camp, sempre les he trobat molt feixugues.