Els pecats de les ovelles

Mireu, de gallina, antiquat i panoli, ja m'hi va batejar la Flora abans d'engegar-me a dida. Ara què? Hi afegireu que sóc un panxacontenta? Un masclista? Un il·lús? Un depravat? Un totxo? Sí, segurament que em mereixo tots aquests improperis i molts més. Però, si us plau, ajudeu-me, perquè la meva vida penja d'un fil. Si no em trec de sobre la Viki, estic acabat. Sóc home mort. I no ho dic per dir-ho, eh! No és una metàfora... És tan cert com que em dic Joan i dintre de dos mesos tindré mig segle a les espatlles.
M'explicaré. La Flora i jo vam partir peres fa una dècada. Quan a ella se li va ficar a la barretina que ens calia una vida més disbauxada. Que no es volia morir sense haver volat en globus, haver vist la Creu del Sud des del cim del MatxuPitxu i haver fet la ruta de la seda. I tot això, no d'una manera organitzada i aprofitant les vacances, nooo! Ens ho havíem de vendre tot i, amb el que en traguéssim, iniciar la nostra aventura.
-I quan se'ns acabin els calés? -li preguntava jo desesperat.
-Déu proveirà! Treballarem. Mendicarem. Pisparem... Els rodamóns aprenen a viure amb molt poca cosa.
-Però si encara ens falta molt per jubilar-nos!
-Aquí està! Hi ha coses que només es poden fer quan un és relativament jove. Quan siguem dos iaios, no estarem per a aquests esforços.
I jo -Que quines rucades.
I ella -Que de rucades només en diuen els rucs. I... no m'estaràs dient que sóc obstinada i poc intel·ligent, oi?
I jo -Que sembla que t'hagis begut el seny.
I ella -I tu, si beguessis una mica, potser series menys... -tot el que us he comentat.
Barallar-se és molt esgotador. I vam pactar una treva. Un compàs d'espera que la Flora va aprofitar per estrenar-se dalt d'un globus. Una petita excursió des de Sant Quirze de Besora a Barcelona. Emocionant, oi? Doncs, sí! Es veu que va ser molt emocionant, perquè va conèixer un milhomes de cabells platejats que, sense cap prejudici, és va avenir a acompanyar-la a la fi del món, en tant que li recitava amb veu pastosa Ovidi, Safo, Leopardi i allò de: com un secret d'aigua verda els teus dos ulls m'han mirat..., de la Marçal.
I, en desaparèixer la Flora, jo que em sentia molt sol, em vaig dedicar a fer, diguem-ne, el calavera, per tots els grans magatzems de la ciutat. I allà vaig veure la Viki, que em va robar el cor. Va ser allò que se'n diu: un amor a primera vista. Un enamorament sobtat. I en menys d'una setmana, la vaig tenir instal·lada a casa. Quin portent: ben dotada, dolça, amable, glamorosa, callada, submisa... Em permetia cavalcar-la a tothora i no em botzinava si ronco, si no em dutxo diàriament, no aixeco la tapa del wàter quan pixo, o no col·laboro en les tasques domèstiques. Mai no m'havia sentit tan pletòric, ni tan satisfet.
Però amb el temps, el làtex de textura carnosa que li revesteix el selló s'ha malmès i se li han deformat les rodes i el quadre. Així que m'he plantejat substituir-la per una mountain bike elèctrica. Una imponent Zerimar BC-7, amb avisadors acústics als intermitents, un clàxon fragorós i agut, doble suspensió, frens de tambor... Esportiva... Ecològica... Ideal per moure'm, airosament, per qualsevol terreny. I aquí han començat els problemes. La Viki, no sé si espavilada pels reality show televisius o per les revistes de l'Hora Violeta que, clandestinament, li facilita una veïna, diu que a ella no la desbanca un giny artificial, que no li he donat l'oportunitat de construir un projecte de vida autònom i que, abans que la pugui jubilar per força, m'enviarà a l'altre barri. I és cert. Em té pràcticament segrestat i, totalment descontrolada, no em deixa parar de pedalejar. Estic extenuat. Esmaperdut. Corprès. Enteneu ara el meu suplici? No són quatre nafres als genolls el que em preocupa...
A U X I L I!
H I L F E!
A I U T O !
H E E E E E E L L L L L L P!