Heptameró VI

Els contes havien pres París. Ningú sabia que ho havia produit, ningu entenia que havia canviat a les persones d'un dia al dia següent, però res va tornar a ser igual. Era una revolta pacífica i subtil, sense liders, sense ideòlegs, sense manifestos i corredises.

Sense que la gent fos conscient els adults i els nens havien recuperat el seu propi temps. Mentre les audiencies dels programes televisius queien en picat els barris es van omplir de cadires al carrer amb gent asseguda explicant-se els contes fantastics que ells mateixos havien inventat o les versions dels que havien escoltat. Però la cosa no es va aturar aquí, en una simple febre creativa. Ben aviat els veïns van començar a explicar-se entre si les, de vegades, molt més sorprenents vides.

I varen ser molts els que varen recordar, ja que ho havien oblidat per complert, que tots aquells que els rodejaven eren persones, com ells. Els veïns de la resta de pisos, els avis que jugaven a la petanca, els conductors dels autobusos, els botiguers, els desconeguts amb que es creuaven cada dia a la mateixa hora i al mateix lloc, els cambrers, els escombriaires, tots, tots eren persones i tenien vides fascinants per compartir.

I la majoria es van coneixer, després d'haver viscut vides senceres, en molt casos, d'esquenes els uns als altres. Xerrant a les cadires van desapendre a desconfiar sense motiu, a no saludar, a no parlar als altres, a estereotipar als que eren diferents a ells mateixos.

Els contes van engegar un allau que ja no tindria aturador. Aviat la gent va començar a compartir les alegries i els problemes i a ajudar-se com mai havien fet.

Mil quilòmetres cap al sud, sense saber res de tot això, el dit de l'estatua de Colom esperava la tornada del colom.