Heptameró (II)

Tot era blau, tret dels núvols, que corrien ràpids per un cel que havia oblidat les muntanyes, els blocs de formigó i les grues.

No hi havia cap referencia aparent, però els milers d'anys d'evolucio de la seva especie permetien que ara volés recte, tant recte com si es mogués per unes vies invisibles.

Sota d'ell, al mar, de vegades espurnejaven els lloms dels dofins que s'apropaven a a superficie. Realment no canviava res més, però el Sol i la seva llum disfressaven el mar de paissatges diferents a cada segón, paissatges blaus tots ells, però diferents.

De cop i volta va apareixer un punt marró a l'horitzó, un punt que creixia i es trencava i que es deixava acaronar pel mar, a voltes de forma tendre a voltes amb violencia.

La platja de Sa Calobra, una estreta escletxa a la roca a l'Illa de Mallorca, vet aquí el que assenyalava l'estatua de Colom. Si fos humà potser hauria especulat sobre si era casual la direcció del dit de Colom o si per contra era un missatge críptic sobre l'origen desconegut del navegant, però no era humà, era un colom, i es va limitar a observar que la platja era bonica i que valia la pena assenyalar-la.

Aprop de la riba es va aturar a una barca per descansar, i mentre recuperava forces va poder escoltar unes quantes veus. Eren els peixos, que li preguntaven coses sobre el món exterior. Pocs eren els que el podien visitar sense acabar emplatats o a una peixera i per això els hi agradava saber coses del món exterior. Els atemoria i els agradava a parts iguals. El colom va respirar i va explicar les seves aventures.