HALITOSSI CEREBRAL

HALITOSSI CEREBRAL


-Halitosis cerebral! li va dir amb totes les seves forces, amb les forces que surten de més enllà de la gola, més endins que la mateixa ànima...Ell, ara viu al casc antic, no ha estat així de sempre , abans quan les coses eren diferents, fins i tot podia tenir un apartament d'aquests tan petits que en diuen familiars. A l'estiu, li compensava el poc espai disponible amb aquell sol que ho inundava tot en aixecar-se , fins i tot els cervells més endormiscats.
-Halitosis cerebral! li tornà a repetir mentre amb un clar gest de menyspreu, baixà les escales amb un repicar de sabates llustroses. Ell , es va sorprendre de trobar-se admirat contemplant per última vegada, de segur, aquelles cames poderoses i aquella espatlla gran fugint....esvaint-se en la buidor...
-Halitosis cerebral! per última vegada li va dir des de la porta del edifici cridant a l'aire fresc d'aquella matinada verge.... Un estrany sentiment ho inundà tot, una mena de sentir-se perdut i a l'hora alliberat, com quan anava al perruquer, cosa que no li agradava gens, més una vegada enllestit, sentia una desbordant alegria.
DIMARTS.
La fosca de la nit de vegades no ho cura tot; aquella va ésser una d'aquestes , una nit dolorosa, especialment; de fet, mentre es dirigí a obrir la balconada, pensava en tots els moments dolents passats al costat d'aquell tros de dona que en un principi l'inspirà respecte i ara l'havia fet plorar com un nen... amb l'aire del carrer, de la matinada, va sentir una mena de flaire, un perfum estrany i potser únic .... va buscar al seu voltant... RES... va mirar al carrer..... BUIT... de sobte, al passejar la mirada al seu davant, casa per casa... una balconada plena, atapeïda , inundada de flors, geranis, roses i plantes de colors indeterminats, el feren fixar-se amb la figura de dona que s'insinuava darrere de les cortines... va tancar i es refugià ell també en les que cobrien el seu balcó, frontera natural a les mirades indiscretes, però no a la seva, d'aquesta manera passà el temps, mirant i desprès admirant aquella figura sinuosa, perfecte i silenciosa. Tot un plegat de pensaments passaren per el seu cervell . Pensaments eteris i volubles, pensaments sense coartades ni raciocini, sense justificació... uns pensaments com mai havia tingut amb ningú, ni tan sols amb la seva última dona... amb la possessió d'aquell cos que ara feia dos dies marxà per donar pas a la fosca dels pensaments més intranquils i solitaris.. la por de quedar-se sol de trobar-se amb ell mateix , la por de descobrir-se imperfecte i malaltís... El rellotge, les cadires, els quadres, tot semblava que estigués al seu lloc, tot estava com sempre, però ell ja no seria el mateix de feia una setmana, quan a força de fer l'amor i practicar el sexe, i de sentir la suavitat i els colors de la sensualitat, quan a força d'estimar, quan a força de veure's reflectit a l'iris brillant de la seva amant i dona, quan a força de tot es sentia tan segur...
DIMECRES
Com de dos dies ençà, va obrir la balconada ràpidament per sentir-ne l'entrada d'aquella olor inusual, i veure amb calma la figura esplèndida i portentosa que es dibuixava darrera el cortinatge. Seria morena ? de segur tindria uns pits meravellosos, fets de nata i dolços com la mel. El seu rostre el percebia tendre, amb la mateixa pell dels infants, com serien els seus malucs ? Forts i potents, agressius...l'entrecuix...de suavitats immenses.. la transparència de les cortines el deixava endevinar una mirada de tranquil·litat i la profunda perfecció de la dona.
DIVENDRES
S'havia tornat una rutina del tot agradable , primer aixecar-se del llit i lentament escolar-se en el cicle de la vida de cada jorn, entrar en les quotidianitats rutinàries de dutxar-se, esmorzar, vestir-se mesurant tots els passos , totes les accions com aquell que no vol, asseure's darrere dels vidres de la seva balconada i descobrir la seva presència constant i diària, habitual i esperada... després deixar-se portar per totes les sensacions, pels sentiments dolços, perfumats com les seves flors cuidades, deixar-se portar... no haver-hi lloc para els dolors anteriors.. Poquet a poquet, mentre passava el temps acompassadament i veloç, de mica a mica, abandonar el lloc de la visió esplendorosa per retornar un xic més en pau a les feines més ordinàries, baixant del cel immens i silenciós.
DIUMENGE
Aquell diumenge es llevà més d'hora... sortí corrents a buscar la figura misteriosa, decidit a esbrinar d'una vegada... decidit a sortir de l'angoixa d'aquella malaltissa situació, estava disposat a tirar-li una pedra amb un paper, si calia , per fer-li saber el que sentia, el que esperava. Un cop més les olors meravelloses entraren a la seva estança, ràpidament dirigí la seva mirada l'altre costat del carrer, pujà lentament la persiana de fusta per tenir una visió més amplia...NO HI ERA...el món es va fondre als seus peus...NO HI ERA...no la tornaria a veure ? MAI?.. no ho suportaria, l ‘angoixa era superior a tots els esforços per controlar-se... l'angoixa era mortal aquest cop, li pujava dels peus a la gola i el pit li volia esclatar...Ho va decidir, s'esperaria a la balconada... miraria i esperaria pacient la seva tornada i sense donar-li temps li parlaria de tots els seus sentiments , d'aquesta angoixa poderosa que li havia pres tota possibilitat de raonament.
DIUMENGE A LA TARDA
Havien passat tot un seguit de persones pel carrer, havien desfilat possiblement tota la munió més indesxifrable de personatges públics i privats, d'animals i d'objectes.. però ell seguia esperant.. .potser seguiria esperant per sempre. De sobte...una mà va moure els cortinatges, una mà d'home. El neguit es feia més gran i poderós.. Cóm era possible no haver-hi caigut que una dona com aquella de segur mantindria relacions com la resta dels mortals? Cóm no endevinar que possiblement, aquella perfecció feta amor, tindria també la persona que la correspondria?. El neguit, les sensacions d'ofec eren més que evidents, més que palpables, eren constants i perilloses...passava el temps i res canviava, senzillament no hi era, senzillament ell tenia aquell buit tan gros, més gros que quant feia una setmana la seva dona l'abandonava escales avall... era un altre tipus de buit un buit consistent i corpori un buit que feia mal per que rés el podia omplir..el temps seguia fent-li costat, fent-li mal...el temps deixava passar els esdeveniments.. i ell encara ho esperava tot.. no sabia quants trossos de temps havien lliscat cap al wàter de la seva vida. Del portal de la casa de la dona, entrava i sortia gent, havia pujat a la voravia una furgoneta vermella, petita, lluenta, de transports per mudances .. Algú obrí la porta del darrera... algú començà a carregar objectes , roba, cadires, petits estris...I si fora la mudança de la casa de la dona?, la seguiria allà on anés, la seguiria fins poder-li parlar, explicar-li el que sentia, el que volia, el seu dolor.. algú porta més roba, d'entre tota destacava un vestit conegut, un vestit blanc i llarg, les palpitacions foren més ràpides, més fortes i possiblement més doloroses que mai.. A continuació, es va fixar més, depenia tant la seva existència d'aquells fets..Algú diposità suaument uns braços i unes cames nues d'un maniquí.. varen ficar el cos al costat de la roba, a la fi algú, va dipositar un cap damunt de la capsa de la roba,a la fi algú ,va tancar la porta de la furgoneta... algú no se'n va adonar de que tres pisos mes amunt, un Home, a la balconada, plorava en veure el cap, algú no ho va saber mai que, a aquell Home, en veure el maniquí, un i per peces, se li va trencar tot el seu món.. Algú diria que fora una mudança més.