Guapa, et faràs mal

“Guapa” li diu mentre l’estreny en una inclinació de vint graus respecte a la normal. Arronsa els morros barbuts que piquen en xocar contra els llavis suaus i flonjos d’ella. S’estiren amunt i les xarxes neuronals ho classifiquen com un somriure, felicitat. Error del 5%.
Els dos cossos s’envesteixen contra la porta de la cuina. Desviació negativa cap a l’esquerra i impacten contra la paret. Les mans es fonen quan s’estavellen contra el marbre fred que es clava a la pell com les dents a uns llavis que ja no se separen. Se sent un soroll agut. El reconeixement d’àudio el classifica com a riure, felicitat. Error del 34%.
Al riure, el precedeix un so sec i la sang els esquitxa la cara. La del pot de tomàquet suïcida que ha esclatat als seus peus, des del marbre, en una escampadissa de vidres.
“La que has liat” diu el bigoti mentre s’ajup. Segons el reconeixement d’àudio diu que s’aparti, que encara es farà mal, que ella ja fa prou i que ho recull ell. Realment diu: “Aparta, que ja has fet prou”.
La dona s’ajup, però l’home li diu que no ho toqui, que es tallarà. “No ho toquis, per què t’hi fiques? Surt”. Les xarxes neuronals ho classifiquen com a protecció i el reconeixement facial detecta el plor en la brillantor dels ulls de la dona, malgrat la base de dades ho associa a la gratitud. Felicitat, gràcies.
Ella s’eixuga les llàgrimes vermelles de salsa de tomàquet i ell li pregunta que per què plora. “Va, renta’t la cara” li diu “que fas pena així”. El reconeixement d’àudio entén que si es renta la cara, se li passarà la pena.
Però ella no es mou, plora. “No et penses moure o què?” li recrimina. “Mira, arregla tu aquest merder”. I la dona li diu que per què ho ha de netejar ella si tenen el robot.
Ell nega amb el cap. “N’estic fart de la màquina aquesta dels collons. Que et moguis hòstia!” crida. “O és que ho he de fer tot jo eh, guapa?”.
I el robot domèstic dirà que s’estimen molt, perquè ell li diu guapa i quan l’acaricia, ho fa amb tanta força que l’amor li deixa marca.