Grigori

GRIGORI



El 15 de Gener de 1917 en el cementiri de Petrograd, la tsarina Alexandra i el seu fill Alexei ploren desconsolats davant d’una tomba...és la tomba de Rasputin. La mare acarona al seu fill i deixa unes flors, mentre una mica apartats d’ells, dos soldats de la guàrdia reial vigilen per la seva seguretat.
Poc després la tsarina torna a palau i deixa al seu fill amb el professor de música. Sense dir res entra a la seva cambra, va fins a la seva tauleta de nit i tot obrint-la en treu un paquet. Lentament el desembolica i apareix un diari de pell molt ben guarnit i a la tapa hi ha un gravat amb una “R”. Ella rodeja el diari amb els braços i el recolza sobre el seu pit. Lentament va fins a la butaca que està davant del finestral que dona al gran jardí del palau, s’hi asseu i obrint el diari per la primera pàgina hi troba una carta, l’obra i llegeix...

“A la meva Alexandra”

Si llegeixes això és que ja no estaré al teu costat. Sempre t’he estimat encara que tu no m’has correspost mai ni amb una carícia, ni tan sols amb una mirada. Els anys que he passat a la Cort han estat els millors de la meva vida. Ha estat quan he comprés que tot té un sentit i que l’amor pot omplir els buits més profunds.
Recordem com un amic que estigui a on estigui sempre et tindrà en el seu cor.

Grigori Iefímovitx Rasputin



Un cop ha acabat de llegir la carta, la tanca dolçament i la deixa a la última pagina del diari. Després es repenja suaument en la butaca i comença a obrir el diari tot llegint-lo...

Vaig néixer el 22 de Gener de 1884 al poblet de Siberia Occidental anomenat Pokrovskoye. Des de petit sempre m’han dit que vaig ser un rebel. La gent de Siberia som així, segurament pel clima que ens fa ser especials. Tot i així sempre he estat un solitari. Era molt més alt i prim que els altres i sempre es reien de mi... “llargarut” sembles un pal d’escombra...”desnerit”, i altres coses pitjors que no val la pena repetir. Jo no volia enfrontar-mi, no era per por, ells no tenien cap necessitat de insultar-me i jo no en tenia cap de fer-els-hi veure el seu error. Però un dia que el meu pare m’havia castigat i picat amb la corretja, vaig explotar. Vaig estomacar a tots aquells que des de petit m’havien estat insultant i la veritat és que després no em sentí gens satisfet. Però aquella baralla va fer que des de aquell moment em respectessin.
Quan vaig ser una mica més gran el meu pare m’obligava a anar al mercat de Tiumén a 80 quilòmetres a vendre sègol. Això va fer que entrés en contacte amb una colla que no feren res de bo per mi. Després de vendre m’anava amb ells i el vodka feia que la vida fos més passable.
En aquell temps tenia tretze anys i tots aquells ganàpies en tenien més de divuit. Una nit em van empènyer a anar a una granja i sense saber com robaren uns cavalls. La nostra sorpresa va ser que els soldats del tsar passaven per allí i ens enxamparen. Quan el meu pare em va venir a veure a la presó em semblà que els seus ulls se’m clavaven en el cervell. No tornaria a ser un fill com abans per a ell, però en aquell instant penjava una condemna a sobre meu que em podria portar a ser desterrat a la Siberia Oriental. Allí un és fa un home o mort en el intent.
No sé si fou mitjançant el meu pare, que coneixia al Alcalde o perquè encara no havia fet els catorze anys i era menor d’edat, el que si sé és que m’alliberaren mentre als altres eren enviats a un gulag a prop de Durinka i no en vaig saber res més d’ells.
La vida després d’això va ser molt dura, el meu pare em tractà amb mà de ferro i només esperava tenir divuit anys per poder marxar de casa.
I el dia va arribar...però del foc vaig passar a les brases. Em pensava que fora de casa seria més senzill tot, però m’equivocava. Vaig anar d’una banda a l’altra. La meva alçada em feia massa visible i en totes les baralles hi era ficat. Amb tot això ningú em volia per treballar i vaig acabar robant per subsistir. La vida dona molts tombs i la vegada que vaig anar a robar al Monestir va ser quan tot va canviar.
Sabia que a la matinada els camperols deixaven menjar a les portes de l’església a les afores del poble i aquell dia estava desesperat i vaig anar-hi per poder robar alguna cosa per endur-me a la boca. També sabia que si m’atrapaven podia ser penjat a la plaça del poble, però no hi havia altre solució. A trenc d’alba em vaig esperar darrera d’uns matolls a que els camperols deixessin la seva almoina i després m’hi apropà sigil·losament per no fer soroll. El llum de l’albada començava a despuntar darrera del turó i en el moment que vaig ficar la mà a les viandes s’obrí la porta. Davant meu va aparèixer un reverent pare del Monestir i les nostres mirades es creuaren per un moment. Quan vaig fer l’acció de marxar ell em va dir...Noi, no marxis, tinc un lloc per tu!
Aquelles paraules dites sense crits, sinó amb tendresa, em feren aturar i mirar altra cop als ulls d’aquell home. Estava allí palplantat i el reverent pare amb el braç estès i la mà oberta amb senyal de que hi anés. Vaig dubtar un moment, però que podia perdre, la meva vida estava en un camí sense sortida. Vaig respirar profundament i hi vaig anar. Al arribar a la seva alçada em posà el braç a sobre les espatlles i els dos entràrem.
Tan sols tres mesos vaig poder aguantar la vida del Monestir, però hi havia una biblioteca excel·lent i les hores que no treballava al camp o feia petits arranjaments, les dedicava a llegir ajudat per el reverent pare. Semblava impossible que en un petit Monestir com aquell hi poguessin haver aquells llibres, Buda, Zaratrustra, l’Alcorà, la Bíblia, el Nou Testament i un miler de llibres més que em portaren a veure la llum. Havia d’anar per el món, volia aprendre més, molt més.
Un matí d’un hivern, d’un any que ja no recordo, em vaig acomiadar. Sempre em quedaria el record d’aquell que em donà la mà quan ho necessitava, però el camí d’una vida és molt llarg i en volia fer el més tros possible aprenent de qualsevol que em volgués ensenyar.
Anant per el camp va ser quan en mig de la boira, vaig tenir una visió. Allí davant meu un resplendor va il·luminar el bosc. Entre els matolls aparegué la Verge i tot apropant-se sense tocar el terra, m’acaronà i digué...”Segueix el bon camí i seràs la llum de Rússia” ...Després va desaparèixer. Em vaig fregar els ulls, allò tan sols podia ser un somni, però estava ben despert. Aquella havia estar una visió i jo volia comprovar fins a on em portava.
Però la meva vida sempre ha estat un cúmul de bones i males decisions i la que vaig prendre després em portà a un infern.
Després d’aquella visió em dirigí cap Moscou. Allí vaig conèixer a gent que creien en el sobrenatural, sectes de tots tipus i va sé en una d’elles en la que caigué. “La Gent de Déu” anomenada també “Els flagel·lants”.
En les assembles que participava, el dolor del càstig em feia aparèixer visions del futur. Allà vaig tenir la primera premonició...

“Del aire que avui entra en els nostres pulmons per portar la vida, arribarà un dia la mort. No hi haurà mars, muntanyes ni llacs que no siguin envoltats del alè fètid de la mort i tots els homes moriran a causa dels verins que porta l’aire.”

L’alcohol i les orgies portades per les drogues, eren un altra camí per les meves visions. D’aquestes va sortir una altra, que anys després veuria la llum...

“ Tota revolució pretén trencar les cadenes de l’esclavitud, però una vegada trencades, ja n’estan preparades d’altres. Des del temps de les cavernes res ha canviat, i res canviarà perquè sempre s’imposarà el més astut, i moltes vegades el més corrupte. I segons la condició del poble, portarà el vestit de la dictadura o la democràcia, però l’home sempre serà un esclau, encara que tingui la il·lusió de ser lliure...

Moltes vegades tenia deliris que em portaven lluny, entre núvols, als llunyans estels. Però el meu esperit estava trasbalsat i allò no podia continuar.
Un dia pel carrer vaig escoltar un orador anomenat Makariy. No sé com succeí, però al acabar de parlar vingué a buscar-me, em mirà i va dir...”Vine amb mi” Des de aquell moment vaig deixar als flagel·lants i vaig ser la seva ombra. Ell em tornà l’equilibri i m’ensenyà que el do que jo tenia podia ajudar a la gent.
Vaig recórrer amb ell mitja Rússia. Em va fer adonat de moltes més coses sobre mi mateix del que jo m’hagués imaginat mai. I amb ell vaig començar a guarir a la gent. Amb l’oració i la imposició de mans, notava com l’energia sortia de mi i la malaltia era eliminada.
Era a finals del any 1888 i la meva vida va donar un altra tomb. Fou en una visita a una casa per intentar guarir a una noia que es trobava malament des de feia molt de temps. Quan la vaig conèixer i li vaig imposar les mans per guarir-la un sensació de tranquil·litat em va recórrer tot el cos. Es deia Praskovia Fydorovna Dubrovina.
Ella fou la meva dona i la meva vida es va equilibrar. Ja no recorria Rússia sinó que tan sols guaria la gent de la comarca. Aquella va ser, ara que ho recordo, una etapa de la meva vida de pau, alegria i felicitat. Amb ella vaig tenir tres fills, Dimitri, Maria, Varvara.
Però tanta felicitat no podia durar, sempre he tingut la sensació que la meva vida dona batzegades com el vent. Van ser els que em tenien enveja, o potser por, que feren córrer que m’entenia amb moltes dones i que tenia altres fills amb elles, però era mentida. Les calumnies van fer que la relació amb la meva dona esdevingués insuportable i l’any 1901, vaig marxar de casa per fer-me pelegrí.

Sense rumb concret, vaig anar sobrevivint amb curacions i fent d’endeví, en fires, mercats i la meva fama començava i acabava tan aviat com a algú se li ocorris dir alguna cosa dolenta, llavors havia de sortir del poble cames ajudeu-me.
D’aquesta manera vaig anar per terres eslaves, per Grècia i fins i tot vaig arribar a Terra Santa, Jerusalem. Sempre que podia enviava diners a la meva dona per fer menys feixuga la seva vida. Les coses m’anaven bé i cada cop em sentia més segur de mi mateix i les curacions eren més espectaculars.
A Jerusalem i resant al mur de les lamentacions tingué un altra premonició...

“Quan volin les imatges, maduraran un fruit verinós, i seran molts quins ho menjaran. I el fruit verinós transformarà als homes en animals incapaços d’alçar el cap al cel... Les imatges que volen consumiran les forces del home, però el fruit verinós embriagarà al home. I quan tot hagi acabat, l’home es tornarà a trobar cansat i destrossat, més famèlic que abans.”


Sempre que podia llegia o em feia explicar coses de la història d’aquells pobles que eren anomenats per els grans llibres que havia llegit al Monestir. També aprengué altres coses de curanderes, metges, filòsofs. I dos anys després vaig tornar a Rússia, concretament a Petrograd, el melic de la pàtria.
A Petrograd, començà una nova vida. Com vaig pogué vaig llogar un pis a un dels carrers propers al centre. Allí les coses m’anaren bé. Guaria, endevinava, profetitzava, feia lectures dels clàssics, i de mica en mica la qualitat dels meus clients va anar millorant i vaig canviar de pis per anar a una petita casa.
Gràcies a una gran dama anomenada Anna Vyrubova, el meu nom va ressonar per tot Petrograd. També gràcies a ella vaig pogué conèixer a la dona més meravellosa del món, la tsarina Alexandra.
Com vaig saber després, fou un dia que la Anna va anar a veure a l’Alexandra quan li parlà de mi. Ella és va resistir a creure que podria ajudar al seu fill, el tsarevitx Alexei, en la seva hemofília, però després de insistir-hi molt, acceptà a que els hi fes una visita de prova.
Quan l’Anna m’ho va dir, una sensació d’alegria m’envoltà i vaig entrar en transit... Vaig veure al Alexei i el mal que el corrompia. Podia fer-hi alguna cosa per que deixés de patir i vaig acompanyar a l’Anna fins a Palau.
A mida que ens hi apropàvem el meu cor s’accelerava. La porta de fora el gran recinte és va obrir i el carruatge que ens portava la va creuar. A banda i banda s’estenien uns jardins mai vistos pels meus ulls. Arbrers de totes les menes i flors de gran bellesa ens guiaven pel camí que portava al gran palau. Quan hi arribàrem els criats ens van ajudar a baixar i ens acompanyaren fins a l’entrada. Allí ens esperava cerimoniós el gran majordom de la Casa Reial.
Després de mil passadissos, que em van semblar un laberint, es va aturar davant d’una gran porta i va trucar. Una veu dolça i autoritària va dir que passéssim i així ho vam fer.
En el que semblava una biblioteca es trobava la tsarina Alexandra. Quan la vaig veure el meu cor va donar un gran salt. Els seus ulls es clavaren en els meus i ja no els he pogut oblidar mai més. Llavors l’Anna ens va presentar.
En una butaca, al costat de la xemeneia, estava el seu fill Alexei, molt pàl·lid i demacrat. Sense dir res m’apropà al nen i em vaig agenollar davant seu. Vaig fer l’acció de que em donés les mans i quan les vaig tocar, una fredor em va recorre el cos. Vaig tancar els ulls i pogué veure la sang del nen, que lluitava per sobreviure. Vaig notar que l’escalfor del meu cos augmentava en les meves mans i vaig veure com a poc a poc el color de la pell del nen es tornava més rosada. Passaren els minuts i el nen va anar canviant el rostre i una llum d’alegria sortí de la seva cara. Em va mirar i digué amb una veu dolça i fina...Gràcies!
Segons vaig saber dies després aquella nit el nen pogué dormir tranquil·lament i no va tenir cap atac, i el més sorprenent de tot, va jugar amb el seu pare per tot el Palau sense cansar-se.
Les visites es succeïren cada vegada amb més freqüència, fins que un dia la tsarina Alexandra va demanar si em podia traslladar a Palau. Fou una gran sorpresa ja que per fi podria estar al seu costat.
Els anys passaren i encara que mai m’he atrevit a fer ni una mínima insinuació, el meu cor me’l havia robat l’Alexandra. Però era feliç podent parlar amb ella en les llargues tardes d’hivern, sobre històries de països llunyans, de la religió, de filosofia i de tantes coses més. I gaudia tot passejant amb ella en la primavera pels jardins del Palau veien com creixien les flors i volaven els ocells.
Les llargues absències del tsar Nicolás, feien entristir a l’Alexandra. Algunes vegades ella l’acompanyava, però d’altres quan eren assumptes polítics, feia grans recorreguts per la Gran Rússia que podien tardar dies. Però era un gran honor fer-li companyia i intentar mitigar la seva tristesa.
El que per mi era fer companyia, guarir i aconsellar, aviat per la resta dels nobles de Palau es tornà enveja i cada vegada més intentaven desprestigiar-me davant del tsar i la seva dona amb històries, d’orgies sexuals, crims, actes de totes classes contra dones, animals o, fins i tot, nens. No podien suportar que estigues tan a prop, tan del Alexei com de la seva mare.
Tots sabien que si el tsar moria, i l’Alexei es posava bé de salut, seria el seu hereu. Però sinó sobrevivia a la seva malaltia, algú de la cort podia seure al tron de Rússia. I no eren d’altres que el príncep Félix Yusúpov o el Gran Comte Demetri Pavlovich, nebot i cosí del tsar.
Fa temps que ells i d’altres de la cort estan posant la meva lleialtat a prova i també l’amistat del tsar i la tsarina amb calumnies de totes classes. I molts cops m’han intentat enverinar, per sort estic preparat i no han tingut èxit.
Molts creuen que els tinc hipnotitzats o alguna cosa pel estil a tota la família Reial, però realment és que tenen confiança en mi, doncs mai els he defraudat.
Quan vaig tenir una visió de que el tsar hauria de portar personalment l’exercit, tothom em va criticar i feren córrer que era per poder tenir més poder. Però no era veritat. Sé, i no li digué al tsar, que si ell no hi hagués anat, els seus generals s’haurien rendit a la primera de canvi. Molts eren els que volien que els alemanys els governessin, encara que de cara a la galeria diguessin que els odiaven. Fins i tot feien córrer calumnies de la tsarina per el seu origen alemany a fi de guardar-se les espatlles i donar la sensació d’odi contra els alemanys.
En Félix Yusúpov i el Gran Comte Demetri, van anar fent rodolar rumors que hi havien orgies a Palau i festes en que es gastaven milions de rubles, mentre el tsar estava a la guerra i la gent del poble patia fam. Tot era mentida i el que no sabien és que la tsarina va vendre part de les seves joies per poder donar de menjar als hospitals i als llocs d’acollida dels afamats i malats.
Pel que fa al poder que deien jo tenia, una altra calumnia, ja que cada dia, pel que fa a la política, rebíem les ordres xifrades directament del tsar. Jo tan sols les transmetia als diferents ministres, donat que el tsar només confiava en mi.
La guerra no ha anat tal com ens pensàvem i Rússia l’ha perdut. Ara toca reconstruir una nació trencada per a tot arreu. La guerra ha deixat una ferida tan profunda que no crec que es torni a curar.
Les calumnies sobre mi segueixen i cada dia tinc la sensació de que el meu fi al costat de la tsarina està proper. He intentat equilibrar moltes de les injustícies que els nobles han fet al poble, però la mateixa noblesa està cercant la meva perdició.
Ara estem a finals del any 1916, i després de passar uns dels Nadals més feliços de la meva vida, ja que vaig poder ballar amb l’Alexandra, ahir el Princep Yusúpov m’ha invitat avui al seu castell. Segons ell és per visitar a la seva esposa Irina que no es troba bé i al mateix temps fer les paus, ja que la guerra s’ha acabat, i segons ell el tsar ha tornat a prendre les regnes del país i jo quedaré en un segon pla deixant de ser un enemic.
Aquesta invitació per el dia 28 no em fa intuir res de bo, tinc un estrany pressentiment. Han estat masses les calumnies sobre la meva persona i els intents d’assassinat perquè vulguin restablir la pau entre nosaltres. Però tot i així hi aniré, a veure fins a on són capaços d’arribar. Fa molt de temps que m’he preparat per defensar-me de qualsevol verí i em posaré una armilla que em portaren d’Estats Units i que he comprovat em pot salvar la vida de qualsevol tret. Si en surto d’aquesta, aquests poca soltes de Yusúpov i Demetri pagaran per el mal que han fet a la tsarina i a mi amb els seus rumors. I sinó ho puc explicar, aquest diari donarà llum a la meva mort.

Aquí acaba el diari del Grigori, i la tsarina té els ulls enrogits de tant plorar. Quanta raó tenia en témer aquella invitació, pensa ella. Lentament s’aixeca i amb el diari abraçat a sobre el pit va fins a la tauleta de nit, el torna a embolicar guardant-lo en un compartiment secret del seu escriptori. En aquest moment escolta sorolls que venen de fora. S’apropa a la finestra i pot veure resplendors d’explosions i trets que ressonen llunyans.
En Rasputin no va poder veure la revolució que s’apropava encara que l’hagués predit...Però realment no la va veure?

Nit del 28 de Desembre de 1916...
Son les nou del vespre i en Grigori mira per la finestra de la seva habitació que dona al immens jardí. El Sol ja fa molta estona que ha desaparegut per darrera dels arbrers i la Lluna brilla donant mil ombres que es mouen degut al vent. La seva trobada amb el Princep Yusúpov és a les deu en el seu palau Moika. En Gregori es prepara a consciència. Pren un antídot per verins que l’hi havia donat el seu gran mentor Makariy, es col·loca l’armilla a sota la sotana negre de sempre, però acabada de planxar. Una cadena que li penja del coll i que al final hi ha una creu, amagada a la butxaca esquerra a sobre el cor. Els botons lluents cordats en forma de casaca cap a la esquerra. Però aquesta nit és una nit especial i fa cridar al perruquer de Palau.
Després d’una estona apareix, i en Grigori li demana el que serà tota una transformació. Li fa tallar la seva poblada barba per deixar-li tan sols una de fina acabant en una perilla també fina i amb el bigoti separat de la mateixa. Els cabells que sempre porta recollits amb una cua els deixa caure lliurament i el perruquer els hi arregla deixant–li mitja melena arran de les espatlles. Encara que les fotografies de l’època mostren en blanc i negre el seu cabell i barba foscos, en realitat el seu cabell és castany tirant a ros. Tan sols la poca cura que algunes vegades posa a la seva persona fa que el color dels seus cabells sembli més fosc del normal. Però aquesta nit s’ha banyat i el seu cabell llueix de forma estranya. Sembla que s’ha tret vint anys de sobre. El seu aspecte és radiant. Fins i tot el seu criat i el perruquer queden bocabadats quan la transformació ha acabat.
La nova imatge li dona una aire de profeta i és molt semblant a moltes de les representades de Jesús. Els seus ulls blaus i el seu cabell brillant encara li donen més el carisma “d’elegit”. Es mira el mirall i somrient diu molt suaument...”És un bon dia per morir”
El criat li posa l’abric i li diu que el carruatge l’espera a la porta. Falten quinze minuts per les deu i puja al cotxe que el portarà al Palau Moika. Sempre va amb escolta ,però aquesta nit els dona la nit lliure. Perquè justament aquesta nit? Es pensa que és immortal? O potser no creu que siguin capaços de matar-lo?
Deu minuts després i arriben al Palau dels Yusúpov. Els lacais ja esperen a la porta a que baixi el Grigori per acompanyar-lo al interior. Quan són a dins l’ajuden a treure’s l’abric. El majordom queda una mica estranyat del aspecte del Rasputin, ja que tots el coneixen per un altra fesomia menys radiant. Tot i així el coneix perfectament i el fa passar a una habitació que dona a la part del darrera del Palau i a la que hi ha una formidable xemeneia i al bell mig de la mateixa, envoltada de sofàs, han preparat una taula baixa amb tota classe de pastissos. Cosa que saben agrada moltíssim al Grigori. Tot just quan acaba d’entrar ja escolta llunyana la veu del Princep i el majordom que obra la porta per deixar-lo entrar.
Després de saludar-lo i, encara que estranyat, felicitar-lo per la nova imatge, en Yusúpov excusa a la seva dona per no ser encara al Palau ja que hagut de visitar a una seva tia que es trobava malament. Tot i així no creu que tardi molt i així mentrestant podran conversar i prendre un aperitiu.
El majordom porta el té i li pregunta si vol algun vi especial pels pastissos. En Grigori demana un vi de Madeira. Poc després comença la conversació entre els dos, mentre a l’habitació del costat, en Demetri Pavlovich, el doctor Sukhotin i Purichkevih, els altres tres conjurats, esperen el resultat de la trampa.
L’estona passa i en Grigori no prova res del que hi ha a sobre la taula, tan sols el té que també l’hi ha posat a Yusúpov i al veure que en beu ell també ho fa. El príncep a mida que passen el minuts cada cop es troba més incòmode. El Grigori el mira als ulls i sap ben bé que està passant. Llavors amb una sang freda impressionant comença a menjar els pastissets que sap que estan enverinats. El príncep retalla un somriure que el Rasputin entreveu perfectament. Deu pastissos després i la cara de Yusúpov retorna a l’angoixa. Li ofereix un got amb Madeira, també amb verí i el Grigori l’accepta bevent-lo d’un glop. Poc després en Grigori sent l’efecte del verí que lluita amb l’antídot i es posa la mà a l’estómac tot tancant un moment els ulls. El príncep veu el triomf al seu abast, però tan sols ha estat un miratge ja que el Grigori torna a obrir el ulls i agafa un altra pastisset. La suor rellisca pel rostre del Yusúpov i els seus nervis exploten de cop. Es treu una pistola que portava amagada a la levita i dispara al Rasputin a tan sol un metre de distancia. La curta distància del tret fa tombar de costat la butaca i en Grigori cau d’esquerra al terra immòbil amb els ulls oberts i un regalim de sang que li surt per el lloc que ha entrat la bala. Yusúpov esparverat surt de l’habitació per topar-se de cara amb els seus companys de conxorxa que han escoltat el tret. “És mort! ” Crida tot exaltat, senyalant cap a l’habitació. A corra cuita entren i tots queden bocabadats al veure que a l’habitació no hi ha ningú. El terra al costat del sofà tombat hi ha una petita taca de sang, però el cos del Rasputin ha desaparegut. Miren al voltant i veuen que la porta que dona al jardí està una mica oberta. “S’ha escapat per allí! “ Exclama esverat en Demetri, tot corrents fins a la porta seguit dels altres. La nit hi ha Lluna plena, però per sort del Grigori uns núvols fan que no hi hagi claror suficient que el delati. Ferit lleument gràcies a la armilla i al antídot, es dirigeix fins a la porta de ferro que dona a fora de les parets del recinte del Palau. Ell sap que estarà oberta donat que el dia anterior va fer un pacte amb un dels servents del príncep, a canvi d’una esplèndida quantitat de diners, tindria totes les sortides que portessin al exterior sense tancar en clau. Per això s’ha pogut escapolir de l’habitació i ara sortirà del recinte.
Els altres busquen en el jardí sense veure res i quan demanen que els portin fanals, la Lluna deixa passar una escletxa de llum i en Yusúpov pot veure la porta que dona al exterior oberta, tot cridant als altres que corren amb les pistoles a les mans cap a fora del recinte.
En Grigori volia anar a la part del davant del Palau a on l’espera el seu carruatge, però sap que si ho fa segur que no en sortirà viu. Llavors veu que tan sols té un solució. A pocs metres passa el riu Nevà, que en aquelles dates està casi totalment glaçat i si pot travessar-lo, aquella colla de figa toves no s’atreviran a seguir-lo. Comença la seva odissea, però quan tan sols porta vint metres a dins del riu, a la vora ja es troben els maleits assassins. El criden i tot girant-se els mira fixament mentre la Lluna dona tota la seva llum i es reflecteix en el gel. Tots disparen i en Rasputin cau a dins del riu per un lloc en que el gel està trencat.
Els altres com bojos van seguint el curs del riu, per veure si surt per algun lloc. Cinc minuts després i el Yusúpov crida exultant “Per fi és mort! Ningú és capaç de aguantar sota el gel, amb l’aigua gelada i sense respirar tanta estona”.
Passen tres dies i la recerca d’en Rasputin per part de la tsarina és angoixant. Ningú en sap res. El tsar fa un bàndol en que dona una recompensa a qui en porti noticies. Interroguen al Yusúpov, que els narra com va sortir aquella nit del palau. Una suma molt important al cotxer fa que expliqui que Rasputin l’hi havia donat ordres de tornar a Palau, i que ell hi aniria caminant.
Tot va ser en va, res se sabia d’ell i va ser llavors quan van trobar a uns quilòmetres més vall del riu Nevà el cos desfigurat d’un home. Al caure al riu fa que la corrent et colpegi contra el gel de la superfície i si estàs mort, i no pots nedar, et fa ferides impressionats a la pell a més a més de esvinçar-te la roba fins perdre-la del tot. Aquell desgraciat tenia una semblança amb el Grigori. De gran alçada, barba poblada, cabell llarg. La resta de la cara estava molt malmesa i no es podia reconèixer. Com que el Rasputin no donava senyals de vida. Deixaren passar una setmana més i el van donar per mort, assegurant que era el que havien trobat al riu. En Yusúpov sabia que no era ell, sabia que no duia la gran barba i el cabell llarg, sinó més curt, però poques persones l’havien vist d’aquella manera i totes van ser, “eliminades” o “comprades”. Va pensar que sinó donava senyals de vida era que restava mort al fons del riu.
Però a on estava en Grigori? Havia mort i el seu cos s’havia enfonsat al riu Nevà?
Tornem altra cop al moment que està passant el riu congelat...
Al veure que els perseguidors el tenien a tret de les seves pistoles, va veure l’escletxa al gel, tan sols tenia una sortida, tirar-se a dins el riu. Sabia que era molt perillós. A més a més el tret havia travessat l’armilla el suficient per fer-li una ferida i li provocava un mal horrorós. No sabia si podria nedar amb prou força per escapar. Alguns dirien que era impossible, però en Grigori havia nascut a Siberia i moltes vegades havien fet apostes amb els companys de qui travessaria el riu glaçat. Algun que altra s’hi havia quedat en l’intent. Però l’aigua gelada i el gel no li feien cap mena de por i menys aquesta nit que la Lluna lluïa i pel que havia vist abans de caure, el núvols no li farien perdre la claror que travessava el gel i podria saber per a on podria sortir.
Un moment abans de que els disparessin no s’ho va pensar dues vegades i es va tirar al aigua. Estava gelada i el mateix fred va fer que el dolor de la ferida desapareixes per complert. En lloc de seguir la corrent paral·lela a la riba, va intentar amb molt d’esforç anar cap a l’altra banda corrent avall. El gel estava a sobre el seu cap, però la Lluna deixava passar a través dels trossos trencats de glaç la claror que es veien perfectament els rajos de llum de les zones de gel trencades i per a on podia sortir. Es va encaminar cap a un d’aquells rajos i després d’un parell d’intents i, com va pogué, va agafar-se a la superfície. Tot el seu cos estava a punt de defallir. Sort a l’armilla va poder aguantar una mica més el fred. Va mirar per veure a on estaven els seus perseguidors i va observar molt llunyans els fanals, com petites llumetes. Amb molt d’esforç va sortir arrossegant-se i amb cura de no tornar a caure a dins del riu, va arribar a la riba.
Sabia que sinó aconseguia assecar-se moriria de hipotèrmia. Llavors va veure una cabana d’un pagès i quasi defallit va arribar fins a on es trobava. Amb la poca força que li quedava va colpejar la porta i la va obrir. Quan va ser a dins és va treure la roba molla i ensangonada i es va tapar amb tota una colla de sacs que tenia el pagès. De mica en mica va recuperar la sensació de calor. Quan va semblar que s’havia recuperat una mica, va regirar la cabana i va trobar un vestit vell, un parell de camises i unes botes foradades. Va col·locar els peus a dins d’un dels sacs més prims i els va posar a dins les botes. Va fer a trossos una camisa vella i és va tapar la ferida. No era greu però la sang seguia sortint després d’augmentar la temperatura del cos. Després d’acabar-se de vestir i tapar-se amb els sacs, va caure defallit.
L’endemà com va poder es va recuperar i tallant-se els cabells ben curts i afaitant-se la barba, ningú el va reconèixer, passant desapercebut entre la gent.
Després va saber que l’havien donat per mort i que l’havien enterrat al cementiri. Sabia que ella hi aniria, però no sabia quan, i cada dia va estar esperant fins que aquell matí va observar com arribava el carruatge real. Llavors va veure per últim cop a l’Alexandra, quan ella i el seu fill van anar a acomiadar-se d’ell deixant-hi unes flors al cementiri. L’hi hauria volgut dir que estava viu, però no hauria servit de res. Amb les llàgrimes rodolant per la cara va veure com el seu amor platònic marxava i que aquella seria la última vegada que la veuria.
Gràcies al diari, la tsarina va intentar castigar als culpables de la suposada mort del Grigori, encara que no va arribar la sang al riu. Eren unes lletres en un diari d’un mort i a més a més plebeu, contra la paraula d’honor de dos prínceps de Rússia.
La vida d’en Rasputin semblava estar plena de sorpreses, però ell sabia que havia de desaparèixer. La revolució era un fet i ell, gràcies a les calumnies, no era gaire estimat pel poble. La seva vida tornaria a començar de nou. L’hi havien parlat d’Amèrica. No tenia diners, però tenia temps i una cosa molt important, els recursos que la mateixa vida l’hi havia ensenyat.






FI