Gir de 180º (Anorèxia i Bulímia )

i com s'entén, que encara i tenir tot el que volem, ens estiguem destrossant la vida d'aquesta manera?
Doncs sí, la meva vida fa uns anys va fer un gir de 180º, però no va ser un canvi radical, sinó que poc a poc tot va anar canviant...
Sempre havia sentit parlar d'ella, d'aquesta enfermetat que s'apodera de moltes joves i que fins i tot els pot conduir fins a la mort. Li tenia por, respecte, mai pensava que ella em podria atrapar a mi...però, sí, ho va aconseguir...
Jo era una noia alegre, divertida, sense problemes ( a primera vista ) i que m'agradava fer riure als altres i sortir de festa ( com qualsevol jove de 16 anys ). Però llavors, inesperadament, i no se molt bé perquè, algú ( no mereix ni que esmenti el seu nom ) es va apoderar poc a poc de la meva ment, fins fer-me seva totalment. Ella era la que decidia per mi, em feia sentir malament, em feia veurem grassa i lletja, i no servien els comentaris dels altres, ella SEMPRE tenia la raó en tot.
Va estar aconsellant-me, no em deixava menjar, i poc a poc em va separa de les meves amistats...Desprès d'aquell any a l'escola, i de passar un estiu no tan mogut, l'obsessió va augmentar, i ja no només no em deixava menjar...sinó que també em feia treure tot el que entrava dins meu...Em sentia sense forces, cada dia més trista, deprimida, les llàgrimes sortien soles.
Era incapaç de poder concentrar-me i estudiar, m'estava jugant el meu futur, aquell curs necessitava nota per poder anar a la universitat, però em va ser impossible, les meves il·lusions anaven desapareixent, les ganes de viure, de lluitar per alguna cosa, de voler ser algú en un futur, se n'anaven també.
Cada dia es complicava més i més la meva vida, cada dia necessitava més estar prop d'ella i que no em deixes sola en cap moment. Ella era l'única que podia entendrem ( i per desgràcia,
algunes noies de pagines PRO també ). Però poc a poc, la meva vida va començar a girar, la meva millor amiga va estar en tot moment fent-me costat, ajudant-me a tirar endavant i intentar que aquesta BRUIXA marxés del meu costat per sempre.
Per fi van aconseguir que aquest passat mes de Febrer, donés un pas endavant i intentés lluitar ( encara que al principi sense ganes ) contra tot això que m'estava matant. Vaig començar un tractament, i com es evident, en els primers mesos, no obria la boca, em sentia desorientada, no sabia que estava fent allà, em sentia perduda en mig d'un hospital, res em quadrava, res tenia sentit...i pel meu cap sempre passaven els mateixos pensaments:
_Què faig aquí? Jo no estic malalta, a mi no em passa res! No entenc res...tot el que em diuen...em recorda a mi...però jo se que no tinc cap problema...
Però en el fons, una part de mi ( la meva part racional ), sabia que necessitava ajuda de professionals i la veritat és que gràcies a ells i a les amigues que estan fent-me costat, les coses han anat millorant poc a poc, i se que encara queda molt camí per recórrer, i que encara que ara estigui passant per un mal moment, i deprimida un altre cop, se que algun dia tot canviarà, algun dia tornarà aquella Patrícia de fa anys, divertida, alegre i que feia riure a la gent.