Cercador
Gauguin i els dos Rousseau
Un relat de: Artquimesa- Compartir:
Gauguin i Rousseau el Duaner compartiren època. I compartiren també interès pel primitivisme, si bé ho feren de dues maneres totalment distintes.
El primer l’adoptà com a elecció de vida. Es refugià a Tahiti cercant la “puresa” que l’Europa colonialista havia perdut. Hi va conviure amb els nadius i hi va morir. El Duaner, en canvi, sempre es va mirar l’existència primitiva com molts dels seus conciutadans: des d’una actitud conservadora. Segur en el seu ofici funcionarial, mai va viatjar a països llunyans. I el seus coneixements en la matèria eren els propis d’un personatge del moment amb inquietud intel·lectual. A través de referències alienes (publicacions científiques i de viatges), la ment del Duaner va anar confeccionant una trama artificiosa d’anhels de nous territoris per descobrir. Però a la vegada –i essent-ne l’altra cara de la moneda- de noves cultures per sotmetre.
L’experiència primitiva dèrmica de Gauguin el portà a plasmar dones la nuesa de les quals és més una raó cultural que no pas un motiu sensual. Confiades elles en les seves tasques, banys i comareigs, practiquen el nudisme des d’una sensualitat madura i tranquil·la. Indiferent. Espontànies en el sentit de l’espontaneïtat que el filòsof Rousseau atribuí a les societats no corrompudes per la civilització. Per contra, “La Charmeuse de serpents” del Duaner ens embolcalla en el tel amniòtic del somni d’una nit d’estiu: la dona, la melodia, la lluna, la selva. Apropament epidèrmic en la seva temptativa.
Gauguin acaba errant en voler mostrar-nos la possibilitat d’un món més genuí. Perquè això servirà de pretext a pintors com el Duaner per intentar d’assolir-lo no pas des del respecte sinó des d’una ignorància naïf que desconeix l’abast de les seves conseqüències. L’”Indien d’Amèrique combattant un gorille” desterra la calma de les composicions de Gauguin i ens endinsa en la convulsió d’una lluita entre home i bèstia. El paradís perdut del filòsof ha estat retrobat pel pintor però per atansar-s’hi amb un plantejament ètic dubtós.
El primer l’adoptà com a elecció de vida. Es refugià a Tahiti cercant la “puresa” que l’Europa colonialista havia perdut. Hi va conviure amb els nadius i hi va morir. El Duaner, en canvi, sempre es va mirar l’existència primitiva com molts dels seus conciutadans: des d’una actitud conservadora. Segur en el seu ofici funcionarial, mai va viatjar a països llunyans. I el seus coneixements en la matèria eren els propis d’un personatge del moment amb inquietud intel·lectual. A través de referències alienes (publicacions científiques i de viatges), la ment del Duaner va anar confeccionant una trama artificiosa d’anhels de nous territoris per descobrir. Però a la vegada –i essent-ne l’altra cara de la moneda- de noves cultures per sotmetre.
L’experiència primitiva dèrmica de Gauguin el portà a plasmar dones la nuesa de les quals és més una raó cultural que no pas un motiu sensual. Confiades elles en les seves tasques, banys i comareigs, practiquen el nudisme des d’una sensualitat madura i tranquil·la. Indiferent. Espontànies en el sentit de l’espontaneïtat que el filòsof Rousseau atribuí a les societats no corrompudes per la civilització. Per contra, “La Charmeuse de serpents” del Duaner ens embolcalla en el tel amniòtic del somni d’una nit d’estiu: la dona, la melodia, la lluna, la selva. Apropament epidèrmic en la seva temptativa.
Gauguin acaba errant en voler mostrar-nos la possibilitat d’un món més genuí. Perquè això servirà de pretext a pintors com el Duaner per intentar d’assolir-lo no pas des del respecte sinó des d’una ignorància naïf que desconeix l’abast de les seves conseqüències. L’”Indien d’Amèrique combattant un gorille” desterra la calma de les composicions de Gauguin i ens endinsa en la convulsió d’una lluita entre home i bèstia. El paradís perdut del filòsof ha estat retrobat pel pintor però per atansar-s’hi amb un plantejament ètic dubtós.
Comentaris
-
De lluny i d’a prop[Ofensiu]aleshores | 18-11-2024
Un s’ho mira de lluny i l’altre viu en l’escena i combrega amb la realitat que estima i descriu.
Sembla que plantegis que el coneixement no es pot dissociar de la vivència pràctica personal, o que no existíria fora d’aquest pla vivencial, sent impostura.
