Cercador
Un mite per a una Heliòpolis
Un relat de: Artquimesa- Compartir:
Quan el fill il·legítim del totpoderós Zeus dugué a terme la seva creació, l’immortal progenitor no podia donar crèdit als seus ulls. Temps enrere, aquell jove sauròcton, d’aspecte hermafrodític, remarcat per un somriure de koré voluptuosa i naturalesa arrogant, havia gosat reptar la infinitud de poders del patriarca amb una temptativa fundacional.
Ara, la mirada triomfal d’Apol·lo es posava implacablement damunt l’esguard, sense lluentor ja, d’un pare esgotat pel pes del poder. Un cop més era la descendència la que prendria el relleu dels successors dels Titans, en aquell paradís sobrehumà anomenat Olimp.
Seria la llegenda la que arribaria a demostrar la grandesa d’Heliòpolis, potser la més gran fita assolida por la deïtat adolescent però, sense dubte, no la darrera.
A l’imberbe fill del Sol encara li restava créixer un poc més, a redós de moltes gestes per concloure. I mai no hagués pogut sospitar el seu futur i compromès deure de donar mort a un rèptil, Pitó, usurpador del tron de Delfos que al déu corresponia per llegítima naturalesa.
Tot un univers d’expectatives de progrés havia estat dipositat en la nou nata ciutat daurada per la llum de l’astre rei, sota els excel·lents auguris del vell i honorable Nassos. No es podia negar ja que la ciutat en honor a Hèl·lio culminaria els seus dies, ostentant l’exclusivitat de l’esplendor de l’Hèl·lide. Ni tan sols la imperial i sacra Memphis podia fer-hi ombra.
Ara, la mirada triomfal d’Apol·lo es posava implacablement damunt l’esguard, sense lluentor ja, d’un pare esgotat pel pes del poder. Un cop més era la descendència la que prendria el relleu dels successors dels Titans, en aquell paradís sobrehumà anomenat Olimp.
Seria la llegenda la que arribaria a demostrar la grandesa d’Heliòpolis, potser la més gran fita assolida por la deïtat adolescent però, sense dubte, no la darrera.
A l’imberbe fill del Sol encara li restava créixer un poc més, a redós de moltes gestes per concloure. I mai no hagués pogut sospitar el seu futur i compromès deure de donar mort a un rèptil, Pitó, usurpador del tron de Delfos que al déu corresponia per llegítima naturalesa.
Tot un univers d’expectatives de progrés havia estat dipositat en la nou nata ciutat daurada per la llum de l’astre rei, sota els excel·lents auguris del vell i honorable Nassos. No es podia negar ja que la ciutat en honor a Hèl·lio culminaria els seus dies, ostentant l’exclusivitat de l’esplendor de l’Hèl·lide. Ni tan sols la imperial i sacra Memphis podia fer-hi ombra.
