Funeral

Imagina’t que un jugador de futbol professional només entrenés un dia a la setmana. Impossible, no? Doncs a un músic professional li passa una cosa similar. Milers de notes que han de ser tocades en un instant i manera determinats. Els dit són les deu cames d’un futbolista, necessiten estar en plena forma i a més a més, li has de sumar la memòria, el cervell també ha d’estar en plena forma sinó vols quedar-te en blanc o equivocar una nota o fer una nota falsa. Però la gent no ho entén. La gent no entén que l’esforç i dedicació d’un músic és, com a mínim, cinc vegades superior a la d’un futbolista professional. I tot i així, tot i entrenar cada dia, encara pots tenir un mal dia i cagar-la. Avui, per sort, he de tocar Meditation de Massenet, que per mi és com un passeig pel costat del mar un diumenge de ressaca. Tranquil•lament. No es pot dir el mateix pel Dave, el noi que farà de solista i que ha recuperat la viola després de deu anys de no tocar. Està nerviós, està destrossat, està superat pel context. Cosa que trobo completament normal tenint en compte que va deixar de tocar quan tenia la meva edat i ha decidit tocar avui, a l’enterrament de la seva mare.
Sec al tamboret i davant tinc el Dave, llàgrimes avall, la seva figura, alta i prima, els cabells rossets i arrissats. Tot ell emmarcat pel vitrall gòtic del fons, davant del que penja un crist crucificat i d’un aspecte i una expressió més sanes que les d’en Dave ara mateix.
Miro el teclat i penso en el Mark i en tota la setmana i en com he arribat fins aquí.
Fa una setmana era en un pub fent pintes amb els amics. Acabava de sortir d’estudiar el Debussy amb el trio, havia anat bé. La classe amb el professor també havia anat bé i a més a més tenia lligada una classe per l’endemà, cosa que significarien els primers ingressos després de bastants dies. S’havia de celebrar. Vam fer pintes, més pintes i algunes pintes més. Quan anàvem tots bastant torrats vam agafar el 56 fins a Lexington Park i els heteros van accedir a anar al Willie’s a fer una copa. Jo no m’hi vaig estar gaire estona perquè demanant el segon gintònic vaig conèixer el Mark mentre fèiem cua. Treballa a la City com a comptable per una multinacional des de fa un parell d’anys tot i que ell és escocès. La majoria d’escocesos són més afins a qualsevol estranger que a un anglès. Abans serien amics d’un Taliban fill de puta que d’un britànic. El Mark no era una excpeció, pel-roig amb una fina barba distribuïda heterogèniament per una cara de faccions escairades, complexió atlètica i uns ulls blaus de mirada penetrant i alhora freda.
Vam acabar la copa i vam marxar a casa meva. Vam passar una bona nit i al matí mentre esmorzàvem, el van trucar un parell de vegades però ell no el va agafar. Em va donar una targeta amb el seu número i va marxar. “Truca’m” em va dir. “Clar, no puc esperar que em truquis tu amb aquest ulls tan bonics que tens” li vaig contestar mentre entrava a l’ascensor amb un somriure.
Vaig estudiar l’Stravinsky tot el matí fins a les quatre que vaig agafar el 74, el 32 i el 45 fins a prendre pel cul per fer dues hores de classe de cambra a tres germans: violinsta, pianista i cantant. Quaranta lliures que bàsicament em servirien per pagar el transport de la setmana següent i alguna pinta. He de trobar una feina estable d’una vegada, pensava mentre saltava de bus en bus com si fos Tarzan entre lianes.
Diumenge vaig netejar el pis, fer rentadores, estudiar el Debussy i l’Stravinsky.
Dilluns: classe, estudiar, estudiar, estudiar, estudiar,...
Dimarts al migdia vaig rebre un mail de la pàgina d’acompanyants musicals a la que estic inscrit. Demanaven un pianista per a tocar en un enterrament el divendres a la tarda. Vaig contestar de seguida per acceptar l’oferta. El Dave em va trucar al cap de deu minuts i vam quedar per assajar el dimecres a la tarda.
La mort m’havia somrigut. La mort em pagaria unes pintes i una mica de menjar de veritat. Oh sí, per fi podria acompanyar els noodles amb una mica de carn. Pensant això vaig caure en les meves nul•les habilitats administrant els diners: divendres em devia haver gastat 40 lliures entre pintes i copes a canvi de passar-me una setmana menjant patata bullida i noodles. Però de fet, estudies per ser pianista, no comptable. Oh comptable...què deu fer el Mark? És curiós com a vegades la realitat que vivim ens modifica el llenguatge; sinó fos pel Mark, mai m’hauria referit a un comptable com a personatge exemplar en la gestió econòmica.
Vaig buscar la targeta que m’havia donat el dissabte però no la vaig trobar. Es devia haver quedat a casa. Quan vaig arribar a casa vaig posar escalfar la Kettal per fer uns noodles i em vaig posar a buscar la targeta. No era enlloc, merda. El coi de targeta, on era? Què n’havia fet? Per què no li havia donat el meu telèfon? Per què, eh? Per què?
Era simpàtic, guapo i semblava un tipus decent. I he de perdre la seva targeta?
Vaig intentar concentrar-me en altres coses. L’enterrament, tot l’estudi, el trio,...
Impossible, quan una cosa es posa davant de la resta no hi ha manera d’apartar-la. No dintre el meu cap.
El dimecres tenia mal d’orella i els ganglis inflamats. Ja hi estic acostumat, tothom somatitza els nervis d’una manera o altra: el meu germà es mossega les ungles i segons ell, es queda calb. En Karl, un pianista del Collage, té un tic respirant i fa un sorollet molt curiós, com si piqués la llengua contra el paladar. I jo, tinc una otitis i un mal de coll insuportables. La ment és cruel quan vol. Com si un futbolista tingués un atac de cuixera abans d’un partit.
Al mati em vaig quedar a casa, estudiant una mica, i a la tarda vaig anar a l’assaig amb el Dave. Pobre Dave, intentar tocar una altra vegada després de deu anys i tot per la mort de la seva mare...Per un moment vaig pensar que si la meva mare es morís d’aquí deu anys, no tindria forces per tocar al seu enterrament. O potser sí, no ho sé. Són aquelles coses que no pots saber fins que et passen. Faria això, allò, allò altre. Res. Tot hipòtesis sense cap mena de valor. No es pot saber què faràs fins que t’hi trobes. Segurament el pobre Dave no s’ho havia plantejat mai. Em va explicar que havia mort d’un atac de cor. Allà, a la mateixa casa on feia seixanta anys que vivia. Eren anglesos de veritat. Anglesos de te i pastetes. Anglesos que no van en autobús. Rics, estirats, barrocs. Un gros menjador hexagonal amb portes corredores de fusta amb adorns florals. Finestres amb vistes al parc. Làmpades pesades, complicades i lletges. Moqueta vermella. Parets folrades de paper amb floritures, engroguit pels anys i la nicotina de la pipa que algú fumava en aquella casa. I un Steinway de cua antic, preciós però una mica desafinat.
L’assaig va ser un desastre. Ell feia massa temps que no tocava i tot i la poca dificultat de la peça, afinava una de cada deu notes. Crec que se n’adonava però seguia convençut que era el correcte, que havia de tocar, que era el què la seva mare hauria volgut. De cop es va desmuntar i va començar a plorar, somiquejava reprimint les llàgrimes. Li vaig demanar si volia que paréssim però em va dir que no. Que ho havien de fer. “És el què s’ha de fer” em va dir mentre es mocava amb un mocador de roba que acabava de treure de la butxaca dreta d’uns pantalons de franel•la verds i horribles. Antics.
Al cap d’una hora vam donar l’assaig per finalitzat, en part perquè ja havíem aconseguit tocar, més o menys, tota la peça de dalt a baix, en part perquè a ell li feien mal els dits per la falta de pràctica. Quan era a la porta per marxar em va dir que m’esperés un moment i de la butxaca del cul es va treure un bitllet de cinquanta lliures. “Ja em pagaràs el divendres”, vaig dir. “No, de veritat. No és res i has fet un esforç venint fins aquí”. No el vaig deixar insistir més. Un bitllet és un bitllet. El gest que va fer per donar-me el bitllet va ser la peça que em faltava per consolidar una hipòtesis que s’havia començat a construir des del moment zero. En Dave era un gay reprimit.
Quan tornava cap a casa no vaig poder evitar maleir-me un altre cop per haver perdut la targeta del Mark. Es pensaria que no el volia tornar a veure. Noodles amb porc per sopar i a dormir. Tot i estar esgotat, després de l’assaig i amb cinquanta lliures més a la cartera, em trobava una mica millor.
El dijous va ser completament diferent. Quan vaig arribar a casa en Dave per fer un segon i definitiu assaig, em va obrir la porta el seu pare. Matthew, un senyor alt, prim, i de mirada inquisitiva i qüestionadora. Només li faltava un monocle per semblar un aristòcrata del segle dinou. En Dave era al menjador, traient la viola de l’estoig. Assegudes al sofà hi havies les seves dues germanes petites: Tricia i Katherine. Pàl•lides amb galtes vermelles i cara de porquet. Melenes fetes de llargs tirabuixons rossos cremats i rígids per l’excessiva combinació de neteges per desengreixar i laques fixadores.
Les cares eren de gravetat i l’aire era dens i pesat, lent. L’aire era lent, com si també estigués afectat per la pèrdua i tingués dificultat per circular.
El pare es va asseure en una butaca, va creuar les cames i va encendre una pipa que encara contribuïa més severament a la densificació de l’ambient. Em sentia com un gra de sal atrapat en l’elaboració d’una massa de pizza. Tenia la mirada clavada a la finestra, no va dir res en tota l’estona i tampoc va moure el cap fins que em vaig acostar per acomiadar-me.
Les germanes es van posar a plorar a la meitat de la peça, completament superades per la situació. Van marxar quan vam acabar la primera passada.
Vam tocar la peça tres vegades de dalt a baix. En Dave havia practicat i només desafinava una de cada cinc notes, era un bon rati tenint en compte les circumstàncies.
Quan marxava, em va tornar a oferir cinquanta lliures però aquest cop no les vaig poder acceptar. Ell va insistir però jo no podia acceptar aquells diners, no em costava res fer allò i en canvi, ell semblava dipositar-hi les últimes forces. Al final li vaig dir que acceptava els diners si sortíem a fer una pinta. Que li toqués una mica l’aire, el groc de les parets se li començava a dipositar sobre la pell. Jo estudiava per ser pianista, no per ser un mercenari de bodes, batejos, comunions i funerals.
Quan havíem begut un parell de pintes i ja li havia deixat clara la meva orientació sexual, es va deixar anar:
-Em sap molt greu explicar-te tot això, Biel. Però la veritat és que necessito explicar-ho a algú perquè la culpa m’està rosegant viu.
Em va explicar que, efectivament, era gay. Que estava enamorat d’un noi que no li feia cas i que no havia aconseguit parlar amb ell des de l’últim cop que s’havien vist. El noi en qüestió li havia dit que no podia suportar més viure enmig d’una mentida, que havia de sortir de l’armari. Fins aquí tot normal, vaig pensar. I llavors em va dir:
-La vaig matar jo, va ser tot culpa meva.
Després d’aquell mes d’intentar parlar amb ell, havia decidit fer el pas, convençut de que si sortia de l’armari, el recuperaria. El dilluns al matí, els hi va dir als seus pares i la seva mare s’ho va prendre malament. Tan malament que va tenir un atac de cor. I així m’ho havia explicat. Així ho va dir: “Tan malament que va tenir un atac de cor”. I es va tornar a trencar entre plors, tremolors i crits ofegats.
Hòstia, allò ja no era normal. Pobre Dave, era completament absurd que es sentís culpable però en canvi, des d’un punta de vista de successió dels fets, tenia tots els motius per sentir-s’hi.
I així hem arribat a avui. Al matí he tingut l’oportunitat de veure una partitura original de Mozart. El traç perfecte i cuida’t de les notes sobre el paper gruixut i engroguit pels anys. La proba tangible de l’existència d’un geni, més enllà de la seva música. Història. Allò, és història. I d’alguna manera, tota la perfecció i paciència captades per aquell tros de paper, expliquen perquè ara mateix, en aquests temps, no es poden repetir genis com ell.
He dinat al Collage amb cert nerviosisme per l’enterrament però la cerimònia ha sortit millor del que esperava. En Dave ha transmès el què volia i no podria assegurar què és, però ha transmès alguna cosa. I d’això es tractava. Ara la gent fa cua per donar el condol a la família. En Dave surt de l’església i jo el segueixo després d’acomiadar-me del pare i les germanes. El pare segueix mantenint la mateixa expressió immutable de l’altre dia. Aquesta vegada, ulls clavats al sarcòfag que descansa obert a la dreta de l’altar.
Quan creuo la porta, l’aire fred, ràpid i esmolat em frega la cara igual que un descuit amb una fulla d’afaitar. Em recorda que encara sóc viu, que la mort s’ha quedat a dintre
i que per sort, no ens haurem de creuar fins d’aquí molts anys. En Dave córrer cap una parada de bus, sento com crida el seu nom, “Mark!”, i veig com la casualitat somriu entre la gent que espera el bus en forma d’escocès pel-roig.
M’apujo la cremallera de l’abric i m’embolico el coll amb la bufanda, començo a caminar en direcció contraria. El fred és insuportable i finalment decideixo agafar un bus. Quan trec la cartera per picar, cau un cartró blanc mig desfet al terra. L’agafo i veig que encara es poden llegir algunes lletres del seu nom. L’arrugo i el llenço en una paperera, després de tot, encara sóc lluny de matar la meva mare per un escocès.