Coixí

Un relat de: BadiArumister
En general, l’existència d’un coixí és molt més dura del que la gent s’imagina. La precarietat de la teva vida ve determinada per tres factors. El primer: el lloc on vius. El segon: la funció per a la que has estat concebut. El tercer: la mida, el tamany. “Oh no, el tamany no importa”. No poc! No diries el mateix si fossis un coixí de proporcions minúscules i haguessis de suportar cada nit el cul suat d’un home recentment solter, de qüestionable gust televisiu i que a més a més viu acompanyat d’un gat assassí terriblement obsessionat en obrir-te en canal. No diries el mateix. I ella...Ella em va abandonar a la sort d’aquesta parella destinada al fracàs. Si és que es veia a venir, hòstia!
No puc deixar de pensar en ella ni en el dia que la vaig conèixer, aquell matí que marcarà la resta de la meva existència. El matí que per primera vegada en dos mesos no em van despertar les mans peludes, resseques i nicotinoses d’aquell fals menjador de caviar. Jo feia les pràctiques a la secció de sofàs de l’IKEA i a partir d’aquell dia, cada matí em despertava amb les carícies d’aquella pell tan delicada, aquelles mans tímides col•locant-me amb delicadesa a la cantonada dreta del sofà. I sentir com la seva fragància es difuminava lentament a mida que avançaven les hores. Els dies passaven plàcidament i per primera vegada, la resta de coixins em respectaven per ser qui era, encara que fos el més petit i lleig de tots. I em respectaven gràcies a ella, que em col•locava davant dels altres, sempre a la vista de tothom i alhora em protegia de les mans temeràries dels nens salvatges que jugaven amb nosaltres sense compassió. Però tot es va acabar.
Tot es va acabar fa tres mesos, a mig matí, quan una parella al voltant dels trenta es va fixar en mi, de fet, va ser ella perquè ell no parava de mirar-li el cul a la meva estimada. El mol fill de puta! Se’m van endur, amb el sofà i altres companys meus. Tots estaven nerviosos perquè començaríem a treballar de veritat, s’havien acabat les pràctiques. Però jo... M’havien separat de la meva estimada i el pitjor de tot és que ella no havia fet res per evitar-ho. Havia deixat que se m’emportessin, sense dir-me adéu, ni fer-me una última carícia, res, absolutament res.
El dia que ens van estrenar vaig tenir una sort terrible. Molta més que els meus companys més voluminosos que van acabar aixecant-li el cul a aquella fresca. I al pobre coixí groc que...en fi. Que va acabar el dia esquitxat. Marcat per sempre. Terrible, encara s’està recuperant.
Després van començar les baralles, els crits, ell cada nit arribava més tard, més begut. Ella plorava al sofà mentre es deixava hipnotitzar per la tele. A mi em sabia greu, pobra noia, no tenia la culpa que el seu home fos un humà tant menyspreable. I per tant, acceptava les seves llàgrimes salades, els seus mocs, algun cop de ràbia de tant en tant.
Al cap d’un mes i mig, va marxar. Un matí, quan ell havia marxat a treballar, es va asseure al sofà, li va escriure una nota i se’n va anar.
I aquí van començar les violacions del gat assassí, la miserable vida d’un bevedor de cervesa que vol deixar la forma del cul al sofà i que mirar la televisió l’estimula. Taques de tomàquet, pesto, bolets, de totes les salses que es poden comprar precuinades, totes. Cervesa, vi. El sofà semblava les estovalles d’un convit italià. Visca el nuvis! No de veritat, no fa cap gràcia. I encara fa menys gràcia quan va començar a fer servir el portàtil aquí perquè es veu que el router no tenia prou potència i no podia veure bé els vídeos des del llit. El llit, on s’acostumen a veure aquests vídeos. Un dia va començar a buscar cites per internet, desesperadament.
Avui quan ha tornat de la feina, s’ha arreglat, s’ha posat una camisa, s’ha afaitat i s’ha perfumat. No semblava el mateix humà. Crec que finalment ha aconseguit una cita pel portal aquest d’internet.
Cap allà la una de la matinada s’obre el llum del menjador de cop. Em desperto amb la veu d’una dona. Em sona. Aquesta veu em sona, penso. I la veig, és ella, està preciosa i crec que una mica borratxa, li dóna la mà a l’humà detestable. No, això no pot ser! vull morir, no m’ho pots fer, això no! Si us plau... Gat! Gat, esparraca’m ara que pots, no vull veure això, no vull, NOOOOOOOO! I com si m’hagués sentit, salta al sofà i em clava l’urpa a la cara. Ahhhggg, mal parit! Fes-ho ràpid mal parit!
-Oohhh. És el primer coixí que vaig tocar quan vaig començar a treballar a l’IKEA! –Diu ella mentre aparta el gat delicadament. Amoooor meu, oh no t’has oblida’t de mi. Si us plau, marxem d’aquí amor meu, no et creguis res del que et digui aquest farsant. L’home m’agafa i em llença al sofà i li enganxa el cul bruscament a la meva estimada. Fill de puta, si fos un ganivet de cuina t’hauries quedat sense dits fa dies! Però ella el para. Li aparta la mà. Li diu que tranquil, que a poc a poc. Ell diu que d’acord, d’acord, que va al wàter un moment. Es tenca al wàter i ella m’agafa de cop, se’m posa a la bossa i marxa corrent.
-Pròxima parada Urquinaona. –Diu una veu radiofònica.
Quan em treu de la bossa, som en un pis que fa olor d’encens hi ha llum càlida i mocadors penjats per les parets. Està tot ple de coixins molt macos i simpàtics, amb mirallets i sanefes. No n’havia vist mai com aquests, oooh són preciosos. Em deixa suaument sobre el llit que fa la mateixa olor que em despertava cada matí. Mmm...
M’adormo mentre m’abraça contra els seus pits tous i suaus.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

BadiArumister

4 Relats

1 Comentaris

2685 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor