Fugida

Va pujar l'autobús i llençà una llambregada d'ulls al paisatge que deixava, com dient-se "no hi tornaré mai més..." Tenia la sensació de misèria, fins i tot d'indigència. S'havia assegut al costat d'una dona, més gran que ella i de cabells roigs, que li començà a parlar d'una història de final feliç; car la protagonista del conte, després d'un dia molt llarg i fatigós, s'asseia a la taula menjant una sopa d'herbes amb pa torrat... La Montserrat experimentava una sensació d'inestabilitat i d'incapacitat per comprendre el per què li ho explicava aquella dona. Els seus ulls grans, en els quals semblava reflectir-se la brillantor humida de l'aigua, miraven cap endavant, assentint amb el cap i sentint un buit impossible d'omplir.
Feia sol a fora. Les ratlles fosques dels arbres passaven en velocitat controlada. Semblava que tot ho facilitava. A mesura que les coses encaixaven, per primera vegada, després d'uns mesos d'aquell dolor insuportable, la sang li tornà a circular pel cos i sentí un ànim lleuger i alegre, una mena de transcendència innocent. Dintre seu intentava rebobinar els esdeveniments de la seva perduda vida però en va ser incapaç. Mentrestant, l'autobús anava seguint el camí cap a la ciutat. Sense que s'ho imaginés, tenia al seu costat la dona que la portaria cap a la perversió. Estava al costat d'aquella dona contra la qual era impensable cap resistència. Podia respirar el seu perfum barat que l'excitava. Era evident que no tot li sortia malament. De tant en tant alçava les celles i, després de tot, s'atrevia a mirar aquella cocotte. El viatge li semblà massa llarg però només havien passat tres quarts d'hora des de que s'enfilà a l'autobús fins que arribà al final del trajecte. Durant tot aquell temps va escoltar aquella fulana que parlava, sense enraonar, i que li repetia: -Espera una mica... Espera que passi el temps... Tot anirà bé.
Avui es contemplava a si mateixa amb una tristor llunyana, sentint altre cop la fresa del vent entre les fulles d'aquell roser de roses vermelles que hi havia a l'hort, al costat del pou d'aigua de la casa, enramant-se per la paret del safareig que hi havia al costat i que on , aleshores i -encara ara- , hi rentava la roba.
Sentia, després dels anys, un tremolor per tot el cos, per totes aquelles il·lusions irrecuperables que creia perdudes per sempre més. Es va asseure al terra, a la penombra d'una figuera i romania en silenci amb els seus records. Avançava el Setembre i sota els seus cabells, que començaven a ser blancs, hi havia una faç endurida damunt el seva vestimenta grisa i senzilla; aleshores, va comprendre que l'espera de l'estranger era inútil.... Desprès de tot, calia que trobés forces per tal de seguir endavant, sense defallir. En efecte, enfonsà el seu rostre a les mans, com ho havia fet altres vegades, encara expectant. Al cap d'una llarga estona s'alçà i entrà a la casa. Es ficà al llit i apagà el llum tremolós de l'espelma, deixant-se de sentir fàstic per la seva vida. El matí següent intentà començar de nou des del principi.
( Abans que comenci el dia, la dona s'aixeca del llit i mira el camí que es perd a l'horitzó amb el mateix sentiment d'absència que la nit abans i té els ulls fixos que es desvien cap els seus peus descalços que es passeja'n per l'habitació, a les fosques, sobre els rajols vermells. Encén una llàntia i es guarneix de pressa amb la mateixa roba de sempre; una brusa fosca, una faldilla negra i un davantal a cuadrets blancs i negres. El seu cos és petit, magre, de metre seixanta-cinc i que a mesura que passen els anys s'escurça encara més. )
Agost-2004