Fonaments estètics

Des de sempre m'he trobat lletja, grassa i sense cap mena d'atractiu, i encara ara, després de
molts anys, no he assumit aquest fet amb la dignitat pròpia d'una dona madura com jo, que ja no és
objecte dels cruels assetjaments rebuts implacablement en la meva adolescència o de les brometes
malintencionades de la infantesa. Reconec que el meu trist passat m'ha marcat profundament i ha
anat configurant, amb un pòsit agre, la meva feble personalitat. Faig tot el possible per oblidar
aquells anys en què em feia pànic anar a l'institut per no haver d'aguantar les riotes escarnides dels
nois i el descarat menyspreu de les meves companyes. Recordo que, als caps de setmana, defugia
les discoteques i em dedicava a estudiar a consciència per poder destacar en alguna cosa. De fet, era
la primera de la classe, cosa que se'm girava en contra i agreujava la meva situació. Les meves
relacions amb l'altre sexe van ser inexistents fins que, quan estudiava a la universitat, va aparèixer,
com un àngel salvador, l'home de la meva vida. Ell va ser, potser, la primera persona, a part de la
meva família, que em va comprendre i valorar i, fins i tot, em va fer saber de seguida que li
agradava el meu físic. Segons ell, em va trobar guapa i això em va fer pujar la meva autoestima fins
a uns límits que no havia experimentat mai.
Al llarg dels primers mesos de nuviatge em va fer obrir els ulls: tenia un nefasta percepció de mi
mateixa i això ho transmetia als altres. No em cuidava, menjava molt malament i a deshora, no feia
cap mena d'esport, duia un pentinat cursi i antiquat, unes ulleres troglodítiques de cul d'ampolla de
cava i vestia amb uns cànons de moda desfasats i ancorats als anys vuitanta. No em comprava mai
roba, l'heretava directament de la meva germana gran i me la posava sense seguir cap mena de
criteri estètic. Em fa molta vergonya reconèixer que no era massa amant de l'aigua i del sabó, i que
freqüentava la dutxa menys del necessari. Tampoc feia ús de cap producte cosmètic ni per pintar-me
els llavis. No m'untava amb cap de les infinites cremes que hi ha al mercat i sentia una aversió
visceral pel maquillatge. El meu xicot em va expressar, de forma clara i directa, que mai havia fet
res per millorar el meu repulsiu aspecte i que jo era la principal culpable del que em passava. Em
deia constantment que, al darrera d'aquesta presència vulgar i poc agraciada, s'amagava una noia
maca amb possibilitats d'esdevenir molt atractiva. Tenia l'estranya sensació que estava
protagonitzant el mite del Pigmalió i que, gràcies al seu alliçonament, em podia agradar més a mi
mateixa i als altres. Em va costar molts esforços però, de mica en mica, em vaig anar adonant de la
vital importància que tenia per a mi la meva imatge i que, sense el suport d'en Miquel, no tindria la
força per fer res de bo. El fet de sortir amb ell m'obligava a tenir més cura del meu cos i vaig ser
més escrupolosa en la meva higiene. Després del bany em posava crema hidratant, em pentinava
amb més intenció, em pintava una mica els llavis i els ulls, i em posava roba nova. Començava a
sentir-me una mica bé, sobretot, pel abrandats ànims d'en Miquel. Vaig agafar afició a visitar les
botigues de moda. Tanmateix, quan em mirava al mirall dels emprovadors em continuava veient
lletja, grassa i gens interessant. El meu aspecte facial havia millorat molt -encara que trobava els
meus llavis massa prims i poc sensuals, i el meu nas més propi d'una au rapinyaire-, però no podia
suportar el fet d'estar embotida en un cos patèticament desproporcionat on hi destacaven, amb
escreix, un cul enorme i una panxa descomunal amb el contrapunt d' uns pits ridículament esquifits.
Em vaig apuntar al gimnàs del meu barri i em van recomanar que fes classes d'aeròbic com a remei
efectiu per baixar pes però, de seguida, me'n vaig cansar, principalment, pels terribles ofecs que
m'ocasionaven els exercicis. Vaig visitar diversos metges endocrinòlegs que em van prescriure tota
mena de dietes i, tot i que algunes vegades les vaig seguir al peu de la lletra, no van resultar ser
massa efectives. En definitiva, cada cop em sentia pitjor i més insatisfeta.
Van passar els anys, em vaig casar amb en Miquel i vaig tenir dos fills molt macos -la parelleta-.
Aparentment, anava tot molt bé i, malgrat haver superat molts entrebancs, continuava tenint molts
complexos. Recordo un dia que vaig anar de compres i em vaig espantar de la meva pròpia silueta
reflectida en els aparadors que eren objecte de la meva atenció. De tant en tant, anava a berenar amb
les meves amigues i, quan les veia a totes tan radiants i estupendes, se'm menjava l'enveja i
desitjava ser algun dia com elles. Estava tan capficada en el meu aspecte que em
condicionava malaltissament el meu comportament. Vaig arribar a prendre una dràstica
determinació per solucionar la meva problemàtica: havia de recórrer de forma urgent a la cirurgia
estètica. Vaig arreplegar tots els meus estalvis i, a més a més, vaig demanar un crèdit per poder
pagar les diverses intervencions que m'havien de realitzar. En una prestigiosa clínica de la meva
ciutat em van fer una rinoplàstia, una liposucció, em van extreure la cel·lulitis de les cuixes i em van
siliconar els pits i els llavis. Tot això, en pocs mesos.
Per primera vegada a la meva vida, em vaig sentir guapa i atractiva. Per fi, vaig aconseguir ser
el prototipus de dona que sempre havia anhelat. M'agradava, i vaig experimentar una insòlita
sensació de seguretat. Amb poc temps, em vaig convertir en una dona forta i decidida. Quan anava
pel carrer tothom em mirava i, fins i tot, observava de cua d'ull, com molts homes es giraven per
guaitar el meu culet. Em sentia desitjada i respectada per tothom, però a casa meva no van acabar
d'assimilar els meus bruscos canvis. A en Miquel ja li anava bé com era abans. Va anar assumint la
meva ràpida i progressiva transformació física amb fredor i escepticisme. Els meus fills no entenien
res. Primer s'ho van prendre a broma i es burlaven de mi i van acabar per mirar-me amb estranyesa.
Per més que m'esforcés a explicar-los que em sentia molt millor, no comprenien res i em tractaven
de boja. Els meus pares van suggerir-me amb compassió que em podia sotmetre a un tractament
psicològic. Vaig notar que el veïnat, d'antuvi, no em reconeixia i, quan es va adonar de la meva
identitat, m'observava, de fit a fit, amb una poc dissimulada estupefacció. Les amigues, crec que
mogudes per l'enveja, es van anar distanciant de mi i em refusaven amb tota mena d'excuses.
Un dia, vaig rebre una carta de l'associació d'antics alumnes del col·legi on vaig cursar el
batxillerat: em citaven al sopar que se celebrava anualment i que jo sempre ignorava. Hi vaig
assistir moguda per un indomable esperit de venjança. Ningú em va reconèixer. Quan em vaig
presentar i vaig començar a parlar, tothom es va quedar bocabadat, com si estiguessin presenciant
un espectre monstruós. Els hi vaig buidar el pap per esbandir tot el ressentiment acumulat i, amb
premeditats improperis, els hi vaig tornar el menyspreu amb que sempre m'havien tractat. A mig
sopar, vaig sortir amb el cap ben alt i, de sobte, em vaig adonar del meu canvi caracterològic.
Notava una desmesurada confiança en mi mateixa que em feia actuar d'una manera excessivament
exigent i perfeccionista, cosa que feia que m'aflorés un irritable mal geni. Em mostrava molt dura
amb els defectes del meu home i els meus fills, i exhibia la meva pretesa superioritat amb una
insuportable arrogància. Em sentia com el "Retrat de Dorian Grey" i a causa de la meva inesperada
metamorfosi en Miquel em va deixar, i l'Albert i la Paula se'n van anar amb ell, sense pensar-s'ho
dues vegades. El cop va ser molt dur, però no em podia rendir. Em vaig quedar molt sola i vaig fer
tot el possible per establir noves coneixences. Volia contactar amb altres homes i no vaig perdre el
temps. Vaig anar a la discoteca un dissabte a la nit i em vaig lligar un paio guapíssim d'ulls de hasky
siberià. Em va convidar a fer una copa a casa seva, com a tòpic eufemisme per cardar amb mi.
Passats els prolegòmens, em va despullar delicadament -era tot un senyor- i, quan em va treure els
sostenidors -amb certa dificultat, tot s'ha de dir-, vaig percebre un tímid somriure de conill en el seu
rostre que, de mica en mica, es va anar convertint en una anguniosa ganyota de fàstic. Es va retirar
ràpidament de mi i em va confessar, derrotat, que no li "posaven" les dones amb els pits
"siliconats". Em vaig vestir amb celeritat i vaig fugir, amb una barreja de ràbia i desencant, del seu
cau. Desesperada per la meva angoixant solitud, vaig tornar a la caça el cap de setmana següent.
Aquest cop, em vaig conformar amb un tipus més normalet i no tan especial. Vam anar a petar,
portats pel desenfrenament passional, a una discreta pensió a on, pel que em va semblar, era client
habitual. Va triar l'habitació més espaiosa i no vam trigar gens a anar per feina. Em feia pànic que
reaccionés negativament en veure el meu reconstruït cos. Va agafar-me les mamelles amb les seves
mans i em va dir amb simpatia que li recordaven, pel seu volum i la seva duresa, dues pilotes
d'handbol. Els preàmbuls de l'acte sexual van ser plaents i prometedors fins que va descobrir, en la
seva interessant exploració corporal, les meves indiscretes cicatrius de les zones abdominal i
pèlvica. A partir d'aquest moment, ell va baixar la guàrdia i totes les expectatives se'n van anar en
orris. Més endavant, vaig trobar homes que no els importava en absolut els arranjaments del meu
cossatge, però jo em posava a la defensiva i em sentia fora de lloc. Tot ho feia per intentar oblidar
en Miquel i el rebuig dels meus fills, però no podia.
Cada vegada em sentia més perduda i insatisfeta. Desesperada, vaig trobar per Internet una
associació de dones operades a través de la cirurgia estètica. Principalment, estaven inscrites com a
víctimes d'algun
a intervenció quirúrgica mal feta o per alguna imperdonable negligència que els
havia desgraciat alguna part important del seu cos. Lluitaven per una justa indemnització i, fins i
tot, algunes dones iniciaven litigis penals contra els incompetents cirurgians que les havien
espatllat. El que em va sorprendre és que també hi havia un Agrupament de Dones Ben Operades
que s'associaven per poder fer front a l'oprobi sofert per part dels éssers més propers i estimats.
Vaig comunicar-me amb elles i vaig participar en diverses reunions on exorcitzàvem les nostres
penes i frustracions. Les nostres vivències eren bastant desoladores i les operacions que ens havien
efectuat ens havia portat molts més problemes socials dels previstos.
Una companya de desgràcies ens va declarar sense embuts que només es va sentir compresa pel
seu cirurgià, i que els seus consells li van causar un alleujador consol. Vaig seguir el seu exemple i,
quan vaig anar a la clínica per fer-me una revisió rutinària, li vaig explicar sense por els meus
problemes al meu doctor. Em va escoltar parant molta atenció i em va somriure amb complicitat.
Em va invitar a fer un cafè i les seves paraules em van resultar reparadores. Seduïda pel seu sincer
interès, vaig acceptar que em convidés a sopar en un discret i car restaurant i vam anar cap a casa
seva a on, després de prendre un parell de copes de xampany, em vaig deixar portar fins al seu
luxós dormitori. Mentre em feia llargs i intermitents petons a la boca, m'anava xiuxiuejant
dolçament a cau d'orella les sensuals excel·lències dels meus llavis i del meu agraciat nas i després,
de treure'm la meva brusa amb delicadesa i de descordar-me els sostenidors amb molta gràcia, em
va cantar devotament l'exquisitat dels meus pits. Quan va començar a anar al gra, es va dirigir cap
les ramificades cicatrius del baix ventre i de les natges, i les va llepar amb fruïció per fer-me
entendre que eren irresistiblement atractives i belles. Vaig intuir la falsedat dels seus elogis i que,
allò que realment volia era escalfar-me per tal d' obtenir una bona disposició per part meva. Mentre
fèiem l'amor no deixava de pensar en la meva beneiteria per deixar-me entabanar pel borinot del
meu metge i, tot i que no era, en absolut, el culpable de la meva transformació -que, a més, l'havia
realitzat d'una forma tècnicament correcta- em vaig sentir rematadament estúpida, li vaig vomitar la
meva fúria cap a ell i, amb molt de dolor i confusió, li vaig ordenar que a l'endemà em portés a la
seva clínica perquè em fes una immediata i inajornable reestructuració natural del meu cos.


Fonaments estètics
Jordi Droguet Xirau