Fins que la mort ens separi

Hi ha moltes galàxies. Hi ha molts planetes. I dins de cada planeta hi ha molts llocs. I jo de tots ells estic a l'únic on no vull estar: a la meva boda.

La que ha de ser la meva esposa té un somriure permanent a la cara. És un somriure inesborrable. Un somriure de felicitat. Un somriure que quasi bé m'indigna. Com pot no adonar-se que sóc infeliç? És ella la persona que més em coneix o la que més creu conèixer-me?

Mentre la sogra m'explica detalls estúpids de la boda penso en els anys d'infelicitat que m'esperen. Sempre penso en la infelicitat que m'espera en el futur. És molt positiu fer-ho: a vegades per error alguna cosa no surt com esperes. És la meva esperança.

-Et sembla bé Isaac?
-El què?
-Coi, si treiem els canapè de foie abans dels de formatge.
-Per favor, ja saps que l'experta ets tu Maria, la decisió ha de ser teva. -Pico l'ullet a la meva sogra que somriu encantada i segueixo argumentant- Moltes gràcies per tot el que estàs fent per nosaltres, sense tu i el Josep no sé què fariem...

Bla, bla, bla... Per favor. Mentre m'escolto em faig venir ganes de vomitar. No només metafòricament. Vaig corrent al lavabo. Recolzo el cap a la paret. Mentre el diafragma va expulsant a convulsions l'esmorzar (incloent canapès de foie, i de formatge) penso que està més podrit el que surt que el que es queda a dins.

Torno al hall de l'hotel, la meva sogra està preocupada per la meva salut; de cap manera podria permetre que la meva salut pogués perjudicar el dia més feliç de la vida de la seva filla. Penso en dies feliços a les vides de les persones i el dia del matrimoni quasi bé mai hi apareix. I el naixement? El naixement és el dia més feliç o el més infeliç de la vida d'una persona? Suposo que depèn del dia en que ho penses.

-Estàs bé, segur?
-Sí sí, es que ahir els amics a la "despedida" em van fer beure molt. No és res, de veritat, ja em trobo molt millor. -És mentida. No eren els meus amics, eren els amics de la meva parella. I no em van fer beure: vaig haver de beure per poder suportar-los. I no em trobo molt millor. Cada minut que passa em trobo pitjor.
-Ja et vaig dir que no sortissis fins tard. -Somriure d'oracle. Ella ho sap tot.- Espero que alegris aquesta cara per d'aquí a unes hores. -Somriure de nou. Amb mala llet als ulls. Li torno el somriure, amb ulls de "Quanta raó que tens, no sé què faria sense tu" i giro la cara, buscant una escapatòria. -.

Miro i veig a la Sara, la núvia. Segueixo mirant. No és l'escapatòria que busco, és el parany. Veig al Josep, el sogre. No puc seguir forçant més la situació i m'hi atanso. Està explicant el mateix acudit de sempre, a la mateixa gent de sempre. Tothom li riu les gràcies. Tothom intenta ser graciós, i enginyós. Irrompo en la conversa:

-Quin humor tant intel·ligent. És la festa de la matèria gris avui?

Sento un riure al meu comentari que identifico fàcilment. En Josep em mira i els seus ulls em diuen "T'odio". Tothom m'odia. Bé, quasi tothom. La Sara no m'odia perquè no em coneix encara. Em giro i veig d'on ha vingut el riure. La Nausica. La germana de la Sara. Potser amb sort tampoc m'odia. A ella també l'odia quasi tothom de la família, com a mi.

Me la quedo mirant. Ella no somriu. I jo tampoc. No recordo cap vegada que la mirés directament als ulls i no m'hi perdés. Els té blaus i em fascinen. A vegades he pensat que estic amb la Sara només per veure els ulls de la seva germana de tant en tant.

Sóc un covard, sempre he aprofitat les oportunitats que m'han aparegut abans que crear les meves pròpies. Què seria millor: morir-me de cop, casar-me i morir lentament o dir-los que no em vull casar i que em matin? O el que és el mateix: Què seria millor: morir, morir lentament o morir sofrint? Perquè viure... viure no està a l'abast d'un covard.

-Isaac, Isaac, què et passa? -Em pregunta la Sara convertida en preocupació humana.
-Res, estic bé. M'he marejat una mica. -Responc abans de pensar una resposta.

La Nausica ha marxat fa estona però encara no me la puc treure de la ment.

-Segur, carinyo?
-Sí, sí, de veritat.

La Magnum del calibre 45 que acaricio amb els dits per dins la butxaca em tranquil·litza. Si tots acabem morint m'agrada tenir sempre aprop l'eina adequada per fer-ho.

Seguint la tònica habitual que em caracteritza durant les següents hores no faig res que no hagi de fer. Faig el que em toca: dir a la meva parella que l'estimo, tranquil·litzar-la perquè està nerviosa, ultimar detalls, etcètera. I el temps va passant mentre l'hora fatídica s'acosta. L'hora de la felicitat infinita per uns, i de la infelicitat infinita per uns altres.

Sona la marxa nupcial i tot va sobre rodes. És el casament perfecte per a tothom. Menys per a mi. La solemnitat del ritual m'arriba endins; i em fa por.

-Ens hem reunit avui, en presència de Déu i d'aquests amics i testimonis amb el propòsit d'unir a aquest home i a aquesta dona en el sant estat del matrimoni.

Ja hi sóm. Tothom m'ho ha de recordar. Tot això ja ho sabia tothom.

-Si algun dels aquí presents sap algun motiu que impedeixi que es dugui a terme aquesta unió, que ho declari ara o que calli per sempre.

Ningú diu res. Em desanimo. Sempre he tingut l'esperança que algú digués alguna cosa ara.

-Isaac, prendràs a la Sara, per a ser la teva esposa legítima, per a viure en el sant estat del matrimoni segons la voluntat de Déu i fins que la mort us separi?
-Sí.

Sense pensar-ho em trec la Magnum que duc sempre a la butxaca i em disparo al cap. No sé per quines parts del crani passa la bala però tinc temps de girar-me i, també sense pensar-ho, dir a la Nausica que l'estimo. Veig als seus llavis que ella em diu que també. Potser tot plegat només és una al·lucinació post-mortem. És això el cel?. El cas és que sóc feliç. I aquest cop l'oportunitat no m'ha caigut del cel. Caic al terra.