FINS ARA.

Barcelona, setembre 1938

Carta adreçada a la Creu Roja.

Hospital de Sant Pau.

No sé del cert com me dic, ni qui soc, sols sento que me queden pocs dies de vida…
Escriu aquesta carta una de les meves cuidadores, una de les dones que m’han portat calor humà dins de la meva immensa soledat.
Entre núvols de morfina recordo un tacte dolç a les galtes i al front, i també cares femenines amb còfies d’infermeres que s’apaguen i s’encenen, vacil•lant llums que venen i van com les flames d’uns quinqués d’oli.

Preciso ajuda per portar aquesta carta a la meva família, perquè estic segur de que tinc família però no recordo on… En un poble, això sí. En un poble que comença per Al… En una terra ferma…

Fa dos dies que he sortit del coma i solament penso a trobar la meva família. Fa un mes que sóc aquí i la meva gent em deu estar buscant perquè no pot ser que estigui sol al món! Jo abans era algú amb una vida, amb muller i fills. No pot ser aquesta angoixa! Aquesta horrible sensació de no tenir arrels, de no deixar res de mi sobre aquesta terra.
Estar perdut és terrible, però no obstant no estar-ne segur és pitjor perquè no pots abandonar aquesta cruel incertesa rere teu per seguir cap endavant o bé quedar amb pau amb un mateix.

Estic ferit i malalt, però això no és lo que més mal me fa! El dolor de la incertesa i la inseguretat son insuportables.
Si tinc família i crec que en tinc, que deu ser d’ells? M’estaran buscant? Per on m’estaran buscant? M’hauran dat per mort?...

No goso fiar-me dels meus records, me sento fràgil, insegur, perdut! Ai,las tan perdut… i el meu temps està fugint!
S’està esgotant la sorra del meu rellotge. Va caient, caient i aquesta horrible sensació que me diu que si ningú no pregunta per mi és que deuen estar tots morts. Com cou aquesta soledat, es fon dins d’un mateix com un gra de sal grossa es fon dins dels ulls…Crema! Pot ser que la mort sigui fins i tot la meva salvació i de ben segur que me retrobaré amb ells en un altre mon.
Però està mort sense estar-ne és esgarrifós, és morir-se amb cada segon que passa, un cop i un altre cop. No saps si es vol parar el temps o bé al contrari avançar-lo…

Me dic Josep Cuadrat, però tot i així no en tinc la certesa. En tot cas també veig que el meu vocabulari és fluït, que se llegir i escriure, i les meves mans no estan colrades… també tinc aquell mot en el meu cap… Al… Al…

Recordo una explosió. Sí, va ser un esclat molt fort que em va tirar cap enrere i llavors vaig notar una buidor molt gran en les meves entranyes. El cap en donava voltes… Llums, imatges, gent muda que em parlava, no els escoltava, no els sentia, no sentia res… Tampoc podia moure’m, se m’emportaven però no podia retenir ningú. Estava tan quiet tot, estava tan fosc, i desprès res… un forat, un pou, una caiguda en picat, un vertigen espantós, i por, tantíssima por. Intentant esgarrapar les parets per poder frenar la meva caiguda… tenir i sentir ganes de lluitar i de cridar “NOOOO!” tot alhora.
Voler anar cap a la llum, ganes d’enfilar-me per sortir d’on sóc, i llavors aquella fluixesa que me posseeix, aquella sensació de surar, de ser un tronquet de fusta que se’n va portat pel corrent d’un rierol…

Quina impotència! Que poca cosa som! Ens creiem sovint que tot gira al nostre voltant quan en realitat som com uns peus petits dins d’unes sabates massa grans que anem perdent pel camí…

Ara estic estirat en aquest llit blanc, immaculat, de l’Hospital de Sant Pau, en un dormitori col•lectiu que comparteixo amb d’altres cossos i d’altres ànimes.
La germana Benita està asseguda al meu costat en una cadira, escrivint el que les meves mans no poden. Al meu davant tinc un finestró molt gran i el sol entra generosament dibuixant unes boniques ombres xineses sobre els llençols blancs.

Me sento en pau amb mi mateix, sento una gran serenor i sóc prou intel•ligent per entendre que la mort i jo ens estem fent amics!

Estimada família sé que aquesta carta us arribarà tard o d’hora perquè sé que tard o d’hora els que s’estimen es tornen a trobar.

Fins ara doncs…
Josep Cuadrat.