FINS AL VESPRE

FINS AL VESPRE...
(Alcoletge, novembre 1975)


Hola, Macià,
Sóc jo, la Carmeta. La teva vídua, d’aquelles vídues que no tenen un cos per plorar, però que ploren igual o més. Vas marxar quan estava embarassada de la nostra tercera filla, la Ramoneta. D’això ja fa molt de temps…

És una carta parlada en català, aquesta que t’envio, en una llengua que no he après mai a escriure, però que per màgia t’arriba ara amb la meva veu i amb les meves paraules.

Te’n recordes, de la meva veu? Jo tinc gravada en ferro roent la darrera frase que em vas dir: “Fins al vespre, Carmeta meva”. Déu del cel!, que n’han passat, de vespres, des de llavors…, i quina por em segueix fent la foscor de la nit. Quin terror i quin dolor tan grans veure caure el dia, un altre dia sense tu, i veure arribar el vespre… Maleït vespre! que em confirma un i altre cop la teva mentida: “Fins al vespre, Carmeta meva”…, fins al vespre.

I van anar passant els vespres i em despertava recargolada en el nostre llit, els ulls inflats de llàgrimes i els llavis mossegats per ofegar els plors i els gemecs… Les nenes dormien, el papa i la mama també, i també la Cilieta… I jo? Jo estava rabiant, jo em moria… Mira, moltes vegades m’acomiadava del meu dolor i del meu cos, d’aquest envoltori que em recobreix, i em refugiava, covarda de mi, en la fe. Ja veus, aquella fe que no teníem ni tu, ni jo…, doncs aquella fe me la vaig fer meva, a la meva mida; hi vaig trobar les forces per seguir…, per seguir cap endavant en la soledat, en l’absència del teu cos, de les teves mans, de la teva olor, dels teus cabells, aquella mata de pèl negre, tan negre…, Macià...! Que n’és de bonic el teu nom, Macià…!

La vida, ves quina ironia, si se’n pot dir vida, d’això, la vida, dic, t’ha portat lluny de nosaltres, dels teus, de la teva terra, de la teva gent. La vida ens ha esquinçat, i la guerra, amb els seus grapats d’insensats, de creguts i de fanfarrons fills de puta…, ens ha separat i no ho volíem pas, això! No! No! No ho volíem pas. Però tant se val, oi? Només érem la Carmeta i en Macià…

Han passat els anys i has pogut fer de pare amb les nostres filles. Però, maleïdes circumstàncies, te les has endut lluny de mi perquè poguessin viure dignament. Dic viure però tots aquest llargs anys només hem sobreviscut. Sí, ja ho sé, des d’on ets sempre has col•laborat en l’economia domèstica de casa… Quina casa, Macià, quina casa? Un sostre, una teulada de canyissos, unes parets, quatre mobles, i la cuina amb la llar de foc que il•luminava la cara envellida i arrugada del papa, d’aquest pare que jo he tingut la sort de tenir al meu costat a diferència de les nostres filles que no sabien ni pronunciar la paraula papa...

Sí, prou que ho sé, i tenies raó: sóc una orgullosa. És tremendo, això de l’orgull. Em pot…, pot més que les meves ganes de sentir la teva veu en parlar per telèfon, però no. No. No vull pas despertar d’aquesta anestèsia que m’han fet els anys… Ara el dolor ja no és tan punyent. Mentida podrida! Puta mentida...!

El dolor, ai, segueix sent-hi! Encara se’m remouen les entranyes, encara sento aquell voltor que em rosega el cor. Encara porto el teu dol, i més sabent que tu estàs amb una altra dona. Una altra que pot tocar-te, olorar-te, sentir-te, riure de les teves bromes, i notar l’escalfor dels teus llavis. Per això no vull parlar-te, per això no vull saber res de tu, ni veure’t en fotos —i tot i així ho faig de reüll, com qui no vol, amb els llavis serrats, amb ràbia i enveja.

Aquesta és una carta parlada, Macià. És l’única carta que t’he enviat mai. És única i insubstituïble, com ho érem nosaltres. Per ella podràs tornar a sentir la meva veu, en ella podràs tornar a escoltar les meves darreres paraules… “Fins al vespre, amor meu”.

Sempre teva,
Carmeta.