Cercador
Fins al moll de l'os
Un relat de: Jofre- Compartir:
L'assajada concentració amb la qual es vesteix la Cristina, és, a bell ull, una actitud feliçment conjugada, amb la bonesa i la candidesa.
Irrompre en l'escenari, exigeix, al neòfit, un retorn imprudent a un estat primordial i larvari on hi senyoreja la fetal indefensió.
Inconscientment, la teatrealitat que impregna -fins el més insondable dels impulsos de l'arborescència neuronal- et trasllada a dretcient, a un àmbit d'efímera complicitat i proximitat.
Tan sols, llavors, és quan la Cristina revifa enmig dels papirs alexandrins, i encén l'aire d'àgora hel·lènica fent volàtil tota l'oportuna teranyina de bondat.
A continuació, les fibril·les del múscul més ignot arrelen en les pupil·les d'un univers que es dilata i es contrau, ara ja, sota la influència inconfusible de l'àspid, de l'íncube, incommensurablement i tràgica, de la submissió més verinosa i diabòlica.
La ment de la Cristina és maquiavèl·lica i nodrida de viandes mefistofèliques.
Tota ella és fel i perfídia fins al moll de l'os.
Comparar-la amb una medusa és pueril.
Emprar les paraules més abjectes: un intent eixorc i absurd.
Entronitzar-la: una opció de plançó ruderal que ja només liba saba de pusil·lanimitat davant la seva audància megalòmana.
Per aquest motiu, la majoria ha triat el camí de la mimesi. De fet, una paràlisi encoberta.
Així i tot, no amb la pretensió de ser com ella, sinó d'imitar-la en una metamorfosi envers un estadi embrionari de conformitat i lleialtat primitiva, tel·lúrica, gairebé atàvica.
El rescabalament, la restitució, d'unes coordenades vitals i agraïdes, és un malabarisme que els servents no contemplen. És un joc, en el qual, ella n'és la reina.
El grau d'idealització és tan vast, tan sumptuós, que ningú gosa aportar una aresta de discrepància: un esquitx de llum.
Es converteixen, així, en els més acèrrims defensors d'un estatus magistral i prometedor per a la Cristina, coneixedors com són, que no ser al seu redós, a la seva ombra infèrtil, també repercuteix negativament en ells mateixos.
Així, doncs, abans les engrunes que la intempèrie esfereïdora, abans l'oblit que la foscúria, abans l'acarnissament envers la veu -certament serena i sensata- que la renúncia a l'idil·li amb les falòrnies de salvatgina galdosa. Tristíssim.
Perquè, en realitat, ella és això: una gran funció d'alquímia risible.
En efecte, el seu abelliment egipci és una temptativa impúdica de compondre una simfonia hegemònica i resolutiva, interpretant i exhibint el paper d'una ingènua i innòcua donzella, per atraure, a pleret, els qui veritablement, i, literalment, l'han de péixer.
La Cristina és això, i tot allò que és inefable.
Una bonèl·lia apòcrifa que, de manera reprovable, atrau els serfs porucs, emmetzinant-los amb la seva pell escarida i mòrbida.
Però a mi, no em commou...
Per bé, que agafà tots els meus sentiments i els trossejà per menar-los a una diàspora irracional: als afores... a un exili crepuscular i terminal.
Per bé, que encara avui, puc endevinar perfectament el seu esguard d'esmolet i el seu caire, suposadament, innocent; ara que envespreix, amb delerosa frinsança, tot el seu ecosistema d'intimidació solemne, em miro aquesta dona que s'atreví a pervertir la nostra qüotidianitat a força d'esporuguir als qui més estimava, i amb un gest que ella mai entendrà, trobo la seva vacuïtat tan exempta de validesa que segueixo caminant carrer amunt, oblidant aquest instant. Sota els àlbers argentats que em fan l'ullet, jo els regalo un tímid, però càlid somriure que neix del moll de l'os, i, alhora, recupero la carícia sublim de la mà de la meva filla Victòria.
No ho vas aconseguir, Cristina.
Sóc ben viu.
Comentaris
-
Afegeixo que...[Ofensiu]Mon Pons | 08-07-2005
Buscant, buscant... he trobat els "Equiurs" Viuen en indrets protegits, sota pedres, en esquerdes... La bonellia viridis, eh, faig un Control c/Control v: "té uns lòbuls cefàlics bifurcats. Normalment observem la probòscide, que pot arribar a fer 15 cm. El tronc acostuma a estar amagat entre roques. Això que observem és la femella, ja que el mascle és microscòpic, i es troba dins el tronc. Si la nostra presència molesta l'animal, contrau tota la probòscide, fins quedar amagada sota la roca on es troba el tronc. "
Molt enginyòs...
Pd/ gràcies pels teus comentaris! -
Sobreviure...[Ofensiu]ROSASP | 07-07-2005 | Valoració: 10
Aquesta estranya barreja de dolor, sarcasme i força, junt a la riquesa i l'originalitat del llenguatge emprat arriba fins al moll de l'os.
Les descripcions són alhora enrevessades i encisadores, van més enllà de les imatges.
El final ens pica l'ullet i de la mà de la Victòria deixa anar un càlid somriure amb l'aroma d'una nova vida.
És un relat que per la seva forma i contingut sacseja emocions, no crec que pugui deixar indiferent a ningú.
Felicitats i una abraçada! -
Destriant enigmes inexistents?[Ofensiu]Maragda | 06-07-2005 | Valoració: 10
M'has impactat amb aquest relat, Jofre!
No només pel lèxic, elevadíssim i acurat, si no pel contingut mordaç que engabia. M'ha fet tot l'efecte, mentre el llegia, d'espiar a través de reixes, l'ombra de les urpes d'un ressentiment gens recomanable.
No hi detecto ironía, si no sarcasme. Un sarcasme cru envers algú causant d'un gran dolor. D'algú, cal dir-ho tanmateix, insensible i sense escrúpols.
Hom pot llegir l'escrit i quedar-se a la superfície d'una història plena de retrets, justos o no, per la Cristina que no ha sabut correspondre els sentiments de qui el relata, el qual es conhorta aferrant-se a l'afecte de la filla.
Però si escatinyo, procurant arribar a les pregoneses, em trobo amb una minsa llum soterrada que em descobreix un altre camí. I tal vegada em diràs que cerco peres a l'om, no obstant tinc la sensació com si a través d'aquest escrit volguéssis, entre línies, adreçar-te a l'autèntica causant de la punyida, per dir-li que la Victòria és teva. Que malgrat tots els seus esforços per tal d'esquinçar-te, mitjançant la falsedat més indecent i blasmable, tu et mantens sencer...
Hi ha vegades Jofre, que em sembla que desvariejo, com ara. I és que tota la teva obra -quina troballa!- té l'aspecte d'un immens i apassionant jeroglífic.
De nou a les fosques amb Bonèl·lia!
Una abraçada!
-
perfecte![Ofensiu]Estel d'argent | 05-07-2005 | Valoració: 10
Ei Jofre!
Estic totalmente d'acord amb el comentari de la Lavínia. Trobo que el text, com sempre, està molt ben aconseguit, i que tu també aconsegueixes desmitificar el món hel·lènic, ja de per si tan tràgic i extremista, al meu parer. No obstant això, comparteixo amb ella la idea que hi ha una excessiva retòrica que impedeix aflorar del tot aquesta desmitificació o el xic de to irònica que li vols posar.
De tota manera, és un mèrit poder parlar d'una mala relació amb una dona que pateix el narrador i que se n'ha sortit, escrit en "termes antics", com si es tractés de quelcom llunyà, mític.
Precisament ara estic llegint un llibre de mites grecs! ;p
Ah! i no m'has dit res del meus últims relats, punyetero! jo que espero la teva valoració! ;p
Una abraçada,
N. -
...[Ofensiu]Mon Pons | 05-07-2005
Cristina=Medusa (?) El que escrius sempre queda revestit d'un sentit profund i seriós. El trobo molt interessant aquest relat, com altres que has escrit. Fantàstic!
Segons la llegenda, la Medusa, es mou entre els estrets límits que marquen la frontera entre dos naturaleses: l'humana i l'animal. Sthenos, Euryale i Medusa, segons Esíode, filles de Phorcys i Ketón. Els seus caps coberts amb serps, substituint els cabells, i la seva mirada tenia el poder de convertir en estàtua de pedra al mortal que la rebia.
He trobat un to irònic que li va bé a la mitologia...
Felicitats! -
Descripció[Ofensiu]Lavínia | 05-07-2005 | Valoració: 10
negativa d'un personatge, Cristina, que passa a ser sota una superfície
de bonesa i candidesa a comparar-la amb la medusa és pueril
i encara que tothom caigui rendit al seu encant personal o fan perquè no la coneixen, ja que la seva ombra infèrtil repercuteix en ells mateixos, però al narrador no li succeix això perquè però a mi no em commou . És a dir, sense deixar de banda el món hel·lènic, representat per mots com àgora, teatrelitat tràgica, medusa... a tothom a qui ha mirat la Medusa-Cristina l'ha deixat convertit en pedra, menys al narrador que ja la coneix i encara que el deixà malferit ( agafà tots els meus sentiments i els trossejà )té l'escut protector de la mateixa vida reduïda al relat en aquest camí amunt i els àlbers argentats que li piquen l'ullet, però, sobretot, la carícia sublim de recuperar la meva filla Victòria
L'estil és un ric en referències culturals i resulta un xic retòric, la qual cosa afegeix ironia al relat, malgrat tot el to respira tota la rancúnia i l'amargor d'una relació que va afectar negativament el narrador i que ara, potser, se n'ha sortit (?), gràcies, sobretot, a la relació amb la seva filla.
És un relat on les emocions fan parlar al narrador, encara que parcialment atemperades per l'estil.
Fins una altra, una abraçada.
PS
Gràcies pels teus comentaris, Jofre.
Valoració mitja: 10
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Habitació 85
- Arts inconfessables
- Un càntir curull d’aigua de rosada
- La novel·la
- La inquietud del Sr. Ministre
- Sobreprotecció
- El pati gris
- Fins el darrer sospir. (Venjança)
- El Dr. Hill
- El jardí de les paneroles. (Poder)
- L'ingredient addicional. (venjança)
- Conjur dominical (Èxit/fracàs)
- A l'avantguarda. (Secrets)
- Viatge a Hesitània.
- Dilució històrica