Final

Un relat de: Mon Pons

La seva dona l'havia deixat. De fet ho havia deixat tot i l'Alfons sabia que no tornaria. La Marta se'l havia mirat als ulls, implacable, com si volgués culpar-lo d'alguna cosa. Va ser un esguard de desesperada decisió i d'accessos de tristesa que li demostrava que sí, que tot s'havia acabat. Que res tornaria a ser com abans. En aquell moment no es reconeixien, potser no s'havien conegut mai. Tot plegat presagiava un horitzó de batalles per conquerir o d'acceptar la desfeta.

La Marta havia tingut una expressió d'ulls intel·ligent -segons li havien dit- i amb aquell to indubtablement significatiu, en què li digueren..., se'n aprofità descaradament. S'embriagà en deixar-se estimar (fins hi tot amb prou talent) per a tothom. Especialment per altres homes. S'extasià per tot allò que li oferí la vida. Però alguna vegada havia hagut d'enfonsar el seu rostre entre les mans, avergonyida i es menyspreà. En algun moment, hagués volgut -i cregut- d'haver d'oblidar el seu món. Aquell món que la reconeixia; on per a viure-hi només es requeria claredat... i ser simple.

Ben aviat va haver d'ocupar-se de si mateixa. Al capdavall, ningú esperava res d'ella, des que havia fet les primeres passes. A priori, tampoc ella esperava res de ningú. L'atracció que anys més tard va exercir damunt els homes li va permetre mirar als demés amb ulls purs, sense enganys, i es va acomodar a viure d'ells. Es creia que tenia autoritat. Ells sempre havien assentit, satisfets, del plaer que els proporcionava.

Deu anys endarrere s'havia casat als divuit anys amb l'Alfons. Es coneixien des de la infantesa. Tot això és molt cert. El que no era cert és que l'hagués volgut i estimat mai, per sempre, tal com li va prometre a l'Església. El temps que va durar...? Qui ho sap! Seguí el camí que, per circumstàncies de la vida, va haver de seguir; després d'haver tingut dos fills amb ell. No obstant, no havia disposat d'esma de cuidar-los com es mereixien o com hauria fet una "bona mare". I, malgrat tot, havia respirat resignada un aire que cada vegada li resultava més insuportable.

Sota la llum ombrívola del capvespre, deixava els nens al llit i esperava fins que es dormissin. La Marta, després de sopar, es deixava caure feixugament damunt del llit esperant rebre, cautelosa, el seu Alfons-marit-amic-de-la-infantesa, oferint-li l'altar del sacrifici. Tancava fortament els ulls i anava pensant en coses banals per distreure's, però estava convençuda que no seria una feina fàcil. La seva situació en la vida no era sinó provisional, imaginà. Se'n adonaria, ell? Aquesta pregunta es repetia i els dies es repetien. I un dia darrera l'altre, fins que la feien embogir. Finalment, l'aflicció desesperada de l'ànima va poder més que el fills i l'home que tenia. Enfront d'ells simplement va murmurar: "no us demano que em perdoneu..."

Van passar les nits d'insomni i quan creia que ja no sentia res, només l'emblema de l'absència, va decidir marxar lluny. (De fet, després del que havia passat, en la seva vida, sense donar-li temps a trobar una excusa plausible, havia canviat. Sí, havia canviat molt: aquella dona jove i amb ulls vius es transformà en un pàl·lid semblant, somort i apagat. Aquella vida la rosegà per dintre i pensà que si se'n refiava del món, podria ser que el tornés a esgarriar.)
Ja no podia perdre el temps en fer rams de flors boscanes, ni esperar que passés la seva existència de llarg. De sobte es trobà per la filera de pomeres que vorejaven el camí de la casa fins gairebé perdre's, en passes decidides, en direcció a la carretera general. L'estació d'autobusos estava a l'entrada de la ciutat, en una plaça multicolor de persones que anaven i venien amb els seus equipatges. Va sacsejar el cap i es meravellà de tot aquell moviment que l'envoltava i que li semblava que ho veia tot per primera vegada. Se'n adonà que ningú n'era culpable de la seva dissort, ni tampoc aquells que havien quedat fora de la seva vida. Va mirar enrere i sentí una estranya suor per tot el cos. Es fregà el front i tancà els ulls tenint cura de no ensopegar amb ningú. En aquell precís moment s'adonà que acabava de llençar el seu bitllet de tornada. L'expressió de la seva cara era d'allò més indesxifrable, però a penes sabia on anava... només li xiulaven lleugerament les orelles.

Per l'Alfons, la seva casa va esdevenir-se en un ambient sufocant. De buit. Pensà que havia arribat la seva hora. Havia arribat la seva mort. Ah, la mort! Sempre hi ha un lligam continu entre les persones i la mort! Quina ironia! (insensibilitzat?) No! L'amor i la mort li significava un mer subterfugi que impregnava la casa. I esdevingué el silenci, el silenci més absolut. Amb desesperats esforços va plorar en quietud. Sí, aleshores va poder plorar...

L'endemà mateix decidí acabar amb aquell infortuni. Trobà el recés dels seus fills, doncs no podia deixar que s'escolés el temps, aquell temps de turmentadora lentitud, sense fer res. -Per una vegada val la pena intentar-ho... Per ells. I arrosant-se d'espatlles afegí: -Tot s'ha acabat.





Comentaris

  • La retòrica com estil[Ofensiu]
    Pere Sol | 24-04-2005 | Valoració: 7

    M'ha agradat molt el teu relat. Potser perquè és aquesta la forma d'escriure que m'agrada llegir, potser perquè s'assembla a la forma en que jo escrit o potser perquè planteja amb una retòrica cuidada i armoniosa, un tema quotidià, amb una musicalitat que el permet llegir sense entrabancs. Enhorabona.

  • Un relat preciós[Ofensiu]
    Atlàntida | 20-02-2005 | Valoració: 9

    L'amor ha de ser valentia i tirar endevant encara que fem mal, l'important es el que diu el notre cor, el que sentim a dins.
    Com volem que sigui la nostra vida, plenitud o tristesa.
    Cada un decideix.
    Una abraçada.