Fill amarg

No sé si tinc dret a plorar, a gemegar, però el cert és que ho estic fent.Tot i que sé que, a partir d'ara, ja tot allò teu, el buit en el lloc on tu ets ara mateix per uns instants, serà més important que les meves llàgrimes i que les meves nits en blanc. Em fas fora de la teva habitació, i jo fallo, fallo molt, començo a plorar. En sé tan poc, tinc tan poca traça, es té tan poca traça quan un estima tant i està desesperat! Jo voldria ser intel.ligent i saber com ajudar en el moment precis i de la manera adient. Mai no vaig immaginar què passaria, ens ho passàvem tan bé junts, com rèiem dient què bé ens ho passem. Què tonta! Vaig creure en una connivència eterna entre tu i jo, què tonta no guardant dins una tasseta aquells moments fugissers, què tonta no morint en aquell moment, com si el futur hagués pogut portar alguna cosa de millor que aquelles tardes de sol i de somriures inocents, de berenars i jocs darrera els vidres. Alguna cosa m'hauria d'haver avisat, algun senyal a l'estòmac o a l'horitzó blau de que també m'equivocava amb tu, quan cantàvem cançons plegats. Possiblement perque m'he equivocat en tot és possible també que m'equivoqui ara estimant-te i volent compartir els teus dolors amb tu; amb una abraçada teva jo seria la més feliç del món, però no sé per què, sabent-ho, em castigues, distanciant-te a cada minut una mica més. M'has dit que ningú no et pot ajudar i que jo molt menys que ningú. I això és el que més dol, no poder ajudar-te, fillet meu, carn de la meva carn, coseta meva nascuda de mi tan indefens davant el món, i destruit irremediablement per ell, i ploro sense parar pensant en tu, perquè malauradament no sé estimar d'un altra manera que amb passió que se'm menja i m'esgota. Tant de bó jo pugués fer que tot anés bé, però no tinc aquest poder, no puc fer-ho, i l'únic que puc fer és estar sempre disposada a escoltar-te, a consolar-te, a purgar, a expiar tot el teu dolor. A canviar-te'l per alguna cosa meva que no et pesi gaire a les espatlles. Ni això. Jo ho intento. Miro d'acostar-me, miro de prendre't aquesta part de dolor insofrible. Però de mi no en vols saber res. M'insultes, m'odies. T'has assecat. Ja no ets aquell tu tan amat i dolçament conegut. No em perdones la existència. La canviaries per qualsevol altre, ho sé. Cada paraula teva va dirigida a despreciar el meu carinyo per tu. Em canviaries per qualsevol, ho sé. Fillet meu amarg, estimar-te és tan dolorós, estic tota jo en carn viva, fa tan mal! Voldria ser petita, estar amb el meu pare, recolsar-me en ell com voldria que tu fessis amb mi. sentir que el món és un lloc segur i confortable, aquesta mentida en que creiem de vegades, que estic protegida, doncs la resta de món és hostil, està fora dels límits del meu cos i em fa mal. El fa viure, fillet meu, fa tan mal estimar-te. Em miro les mans, les palmes i sento que m'he quedat amb aquell pulsim entre els dits que deixen les ales de les papallones, m'he quedat amb allò de la meva vida anterior, passada amb tu, i fa mal aquest record, és àcid ara que te'n vas lluny. Ets qui més estimo en el món i et perdo i m'oblides i ja de mi no recordes cap trosset de passat, no veus les imatges antigues, només tens al cap un present del que vols fugir, apartar-te'n, tancar mil portes, i en aquest present estic l'únic jo que ara recordes, un jo que odïes, un jo que desprecies, un jo que no es pot deslligar del teu patiment ni del meu. Fillet, no em mires els ulls, no et deixes ja acaronar, m'expulses del teu costat. No puc desitjar ja res més que que facis el teu camí.