Fi

Era un home extravagant. Alt, prim -molt prim-, escardalenc, camallarg, un punt geperut, espatllat. Tenia un braçam llarg, de metre, peus plans prominents i un somriure sec com la ginebra. Rondava la quarantena. L'ala del barret fedora li pintava una orla fosca sobre la galta angulosa, xuclada, llepant-li la barba dura i rasurada d'una nit fora de casa. Rere la negror d'aquella ombra s'amagava un rostre ossut, aspre, rude. Dels llavis en naixia un treballat Ideales tacat com de carmí. La camisa perlada li queia ampla espatlles avall. Els plecs, tortuosos com el plom forçat es rebregaven secs per endinsar-se sota de la cintura dels pantalons pinçats. D'una de les butxaques en va extreure un encenedor barat, semblant a un clipper, però sense possibilitat de recarrega. De l'altra butxaca en va fer sortir un floc aspre de cabells negres. Els encengué. La flama tènue i delicada il·luminà tímida l'entrant del cinema on es trobava. En la foscor dels seus dos ulls, negres com l'última fosa d'un film hi aparegué un guspireig de realitat. Una colla de joves sortí després de l'última sessió xisclant i rient histèrics. Xuclà el cigarret mentre l'aroma de tabac negre s'escampava en forma de núvol. Alguns dels nois repararen en la seva presència. Respirava inquietud tallant. Va fer un parell de pipades engolint el fum i tot seguit llançà el floc encès en un pèlec, negre pel quitrà de l'asfalt, que tenia a la vora. La jovenalla s'esvaïa carrer endins en forma de silenci creixent mentre un d'ells a l'enllà girava pertorbat i instintiu la mirada enrere.
Li agradava repetir, com en el reflex d'un mirall, les escenes més captivadores de les pel·lícules que s'estrenaven. Impàvid com un boig, aquella nit es faria dir Wiatt. Els morts correrien a càrrec del director. Com en la nit anterior, els joves l'esperaven. Es posà a caminar vers on moria la fressa.