Felicitat urbana

Sec en una terrassa no gaire lluny de la Praça Rossio, acabo de cridar el cambrer per un cafè. Fa bon temps, igual que sempre. De fet, ja som a la tardor i plou, però com a mínim el cafè que ja tinc al davant és molt bo. Es tracta, de fet, d'un cafè dels més ordinaris, però li dóna sabor el meu goig de viure. Davant meu passen tramvies i els atractius d'unes dones. De fet, parlar d'atractius és una mica exagerat, però la meva mirada i els meus instints bestials fan que ho siguin. Al cafè i a la terrassa hi ha rebombori, tothom torna de la feina, i a mi m'agrada mirar la gent que parla amb passió sobre futbol.

El que també m'agrada és discutir amb passió sobre temes de política, tot i que la política en si no m'apassiona gens, però és agradable gastar les meves energies en aquest tipus de discussions estèrils pròpies de nosaltres, els mascles, en les quals s'atreveix participar de tant en tant fins i tot una dona. Qui precisament mana el país, tant me fa, com tant se me'n dona si ho fa bé o malament, amb tal que permeti la circulació dels tramvies i de les dones pel carrer i em permeti a mi de beure un cafè al centre de la ciutat, a un preu raonable.

A la mateixa taula que jo seu en Carlos, un amic. De fet, dir que es tracta d'un amic és una exageració. Aquest bon jan és veí meu, i prou. Dic que és bon sense gaire hesitacions perquè és un veí molt tranquil, i avui en dia això es una cosa preciosa. En Carlos i jo parlem de política. És d'esquerres i com que no m'agrada enfadar-me amb els coneguts, sostinc el seu punt de vista amb embranzida, subratllant de tant en tant la meva indignació amb cops de puny a la taula. Per mor de la polèmica, estic disposat a anar ben lluny en sostenir un punt de vista polític (ho repeteixo, QUALSEVOL punt de vista que sigui, perquè això no té cap importància). Per mor de la polèmica, estic disposat fins i tot a atrapar algú per la solapa i fotre-li de bufetades als nassos - mai, però, no hi vaig més lluny, per no tenir desagraïments amb la policia. Quan foto bufetades als nassos, procuro assegurar-me que no hi ha coneguts meus al voltant i que no he sostingut en llur presència en una altra ocasió un punt de vista contrari, perquè potser que no ho entendrien i es quedarien sorpresos.
Ara per ara, sec en aquest cafè prop de Praça Rossio i escolto el meu bon veí que ho tira endavant amb la injustícia social i tot això i allò. El miro amb tendresa. Que no feria pas per ell, per mor de la nostra amistat, o sigui, del nostre veïnatge! Tot i això, no seria capaç de donar la meva vida per ell. No cal exagerar! Qui donaria la seva vida per a aquella d'un home amb idees d'esquerra - o de dreta, com sigui? No senyor, no donaria la meva vida i tampoc aquella dels meus nens - en canvi, això sí, li feria un préstec d'una quantitat de diners. Una quantitat raonable. Cap a 100 euros, si em dona garanties sòlids i es troba francament en necessitat. I si tant sols es troba en la necessitat, cap a 20 euros. No em prengueu per un garrepa i hipòcrita, que no ho sóc - però vegeu, es tracta d'una persona que gairebé no conec, seria absurd de fer-ne més per ell. No tinc una anima esclava, per fer gestos desconsiderats per sentimentalisme. Sóc un home assenyat, sí senyor.

Al davant nostre passa una senyora. Té una cara bastant lletja, un nas retorçat i els cabells curts. En canvi, sí que té una part de darrere gegantina. El seu marit deu ésser un home feliç.