Feliç qui, com Ulisses...

Sembla que el viatge acabi, ara i aquí,
que el pou que semblava engolir-ho tot
s'ha esvaït com si res, com el camí
que anem deixant enrera ara, a la tardor.
I les presses del qui vol ser primer
el faran ensopegar ben aviat, no creus?
Fem el camí poc a poc, jeu aquí al costat,
amb mi, i fixa els ulls a l'horitzó,
que el temps no passi més enllà,
que el futur no existeix, pensa-ho bé,
l'instant, ara, i res més...

Itaca queda lluny, vell Ulisses,
despleguem les veles, veles-cor,
ja saps, com digué Ovidi
a la seva cançó (vent indòmit)
per a dues guitarres i un amor.

I jo mentre, fumo l'herba, fumo vida,
amb tu, i del fum fem un paradís,
de núvols que regiren a la sínia,
fem d'això el nostre camí,
que els records es faran eterns,
i els somriures infinits,
ja saps, com digué Brassens,

"Feliç qui, com Ulisses...".