Feliç aniversari intrainformàtic

Avui s'ha aixecat. Prest com sempre per gaudir dels primers instants de silenci que li regala el nou dia. Ha fet el de costum. Menjar una mica de fruita i mentre s'encalentia una tassa de cafè que quedar d'ahir.
Ha sortit a la terrassa i mentre ha tastat el primer glop de cafè, ha mirat la muntanya. Estàtica com sempre. Uns niguls prims la coronaven. S'ha embolicat el primer xigarret del dia i amb la primera calada ha sentit una mica de pau.
Avui, és el dia del seu aniversari. La terra ha tornat a recórrer 365 dies al voltant del sol. Cinquanta quatre anys des del seu naixement i un bagatge molt gran i ampli sobre l'espatlla.
Fa estona, uns quatre o cinc anys, que quan arriba aquest dia, intenta fer una certa recapitulació de la seva vida.
Pensa que ha viscut molt i en èpoques distintes. Pensa també, que la seva infantesa va transcorre feliç i sense traumes. Molt distinta de la seva adolescència i joventut, moment on es va començar a fer preguntes sense trobar respostes.
Esbrinar totes les possibilitats per trobar una mica de llum. Unes clarianes que li poguessin respondre al que es demanava.
Aquella època fosca, amb la dictadura franquista i amb un nacionalcatolicisme, on tot el més natural era pecat. On la manca de llibertat i la repressió s'ensumaven al carrer. Ningú parlava de política. Tema vedat i tabú. On tots els partits polítics estaven prohibits. On per reunir-se es tenia que demanar permís a Govern Civil, del contrari era una reunió il·legal i clandestina.
Recordava l'època dels 70 fins la mort del dictador l'any 75. La repressió es va incrementar d'una manera absurda i sense sentit. Mai havia tingut sentit aquell règim aberrant.
El règim dictatorial del general Franco feia aigües, arrel de la pressió interna i externa. Malgrat donaria les darreres coanades amb condemnes de mort l'any 74 , 5 militants antifeixistes. Dos d'ETA i tres del FRAP. Havia començat el règim vessant sang i de la mateixa manera, malgrat la condemna internacional, seguiria igual. Sang, brutícia, ignorància i menyspreu per la vida humana.
Havia anat a cercar des de dins del cristianisme que havia estat una de les creences de l'àmbit familiar fins arribar als partits més radicals d'esquerra.
A les dependències de la policia social, el coneixien prou bé.
Havia mort el dèspota. Havíem encetat una democràcia incipient el 75, amb una transició de la dictadura a la democràcia, diuen que modèlica. S'havien tancat en falç, moltes ferides provenint de la guerra incivil, de la postguerra i dels 40 anys que durà la dictadura. Les forces reaccionaries, d'extrema dreta, que es trobaven ben al costat del "caudillo", encara disposaven de massa poder per fer la bugada tal com devia ésser.
Ell, ja es començava a trobar una mica desencantat. Li va reverdir l'esperança el 82, quan el Partit Socialista Obrer Espanyol amb Felipe Gonzalez al cap, guanyà les eleccions per majoria absoluta. Fou l'any del naixement del seu fill.
Es va enretirar una mica dels estaments polítics. Fàcilment hagués pogut accedir a algun càrrec. Que qui més qui manco pujava les escales que fes falta per arribar-hi. Malgrat tot, intentava ser congruent amb el que feia. No era home de partit. Tal volta el seu caràcter individualista el feia no entrar dins cap de manera permanent. Participava en accions ben igual que abans de la democràcia. El concepte de disciplina de partit, havent d'actuar en segons quin moments, a contracor del que sentia, perquè el moment polític ho sol·licitava, però ell no hi acabava d'estar d'acord, eren massa per la seva consciència. No podia simplement. Per tant treballava de manera solitària i individual.
Aquest dematí, dels 54 anys, el portava a recordar una mica el camí transitat i veure, relaxat, on havia arribat, malgrat tots els impediments que havia degut de viure.
Escriure, aquell acte tan sagrat per ell per poder transmetre pensaments i emocions, era el que li havia donat el suport i la força per seguir fent camí.
Sabia que mai viuria en un món sense el secret de les paraules, o on manques l'harmonia de la música. Eren dos components essencials, sense els quals difícilment res podia tenir sentit. Era una opinió subjectiva, però a mida que l'anava compartint a través dels seus escrits, se n'adonava que coincidia amb moltes altres persones. Indistintament del lloc de naixement, nacionalitat, creences, o edat. Era un nexe comú que els feia créixer i evolucionar.

Fent camí, havia après una certa manera de viure que li portava, ja no tant la felicitat, que ell considerava que formava part del món de la polaritat, sinó la pau interna. Havia aprés que el passat era un simple registre memorístic, podia arribar al record, però mai al fet que havia ocorregut, carregat de sensacions i emocions que tan sols s'havien viscut en aquell instant, ja passat.
El futur era un espai totalment desconegut. Per tant com a conclusió, únicament se sabia posseïdor d'un temps tan fràgil i poderós com era el present i l'intentava viure amb la màxima intensitat.
També hi havia un sentiment que l'havia ajudat molt a fer la tasca que ell considerava cabdal amb la seva manera de viure. Endemés, era un sentiment innat que li sorgia des del més intern i profund, sense cap tipus d'esforç. Tenir les portes obertes per donar suport a tothom que el necessites. Ésser capaç de compartir amb els altres, sense esperar res a canvi, el que havia aprés fent el camí. I conseqüentment, aprendre a no jutjar a ningú mai. Ja que per fer adequadament la seva tasca, tenia que partir d'una premissa molt important: Estimar sense posar cap tipus de condicions. Arribar fins al punt màxim del respecte de cadascú. Aprenent a dir exclusivament el que sentia, sense intentar fer cap mena de proselitisme. I també, sense estar pendent de l'efecte que feia.
Aquell dematí, sabia que al llarg dels seus 54 anys, Déu com a gran proveïdor, sempre li havia anat atorgant el que precisava per fer la seva feina que ell havia acceptat de cor. Ningú li havia imposada.
Tenia un fill i esposa en qui havia compartit part del camí. En concret vint i quatre anys de la seva existència. Que donen per viure moltes situacions i de tota mena.
També sabia que donava les gràcies per tot quan havia hagut de viure: Instants bons, menys bons i dolents; ja que l'havien portat fins on ara és trobava i a ésser qui ara era. No se'n penedia de cap.
Aquell matí d'un onze d'agost, santa Clara, se sentia molt bé i quasi privilegiat.
Malgrat aquests sentiments hi havia una sensació que el desconortava: El patiment de qualssevol persona, de qualssevol germans seu. Aquesta sensació és convertia en sentiment. Sentia el patiment de les persones llunyanes en carn pròpia.
No podia quedar callat en front de la brutalitat, la violència, la injustícia i la ignorància que una seria de poderosos del món anaven escampant per tot arreu per aconseguir uns beneficis barroers. Això el feia ésser molt, a vegades, massa exigent amb ell mateix. Ja que considerava a estones que no feia prou per intentar evitar aquestes situacions injustes.
Per les pistes que vós he donat, suposo que deveu de suposar de qui estic escrivint... Heu dit Josep?... idó sí, no vós heu equivocat. En canvi de mi, quasi segur que amb el vostre que fer, vós n'heu oblidat. Bé, vós refrescaré la memòria. Un dia, per Nadal de l'any passat, li vaig gastar una broma a en Josep i em vaig presentar. Recordeu el relat "criatures intrainformàtiques". A què sí. Vaig signar aquest relat-regal com a Keops intrainformàtic. Avui li he volgut fer aquest altre regal. Ja sé que vosaltres el coneixeu una mica per tot el que ha anat compartint amb vosaltres: Estimació profunda cap a les paraules i cap a la seva llengua tan malmesa. Llavors no trobareu estrany que el meu regal estigui fet amb aquests maons musicals que en Josep tant estima. I he cercat la manera més adient, perquè en quedes constància escrita.
Feliç aniversari intrainformàtic Josep i gràcies.
Signat Keops intrainformàtic.

PD. A part de'n Josep aquest relat també està dedicat a tots vosaltres que teniu la mateixa dèria i curolla que ell. A qui també vós agraeixo el fet d'existir i anar deixant el vostre testimoni a través de la paraula.