Fata Morgana

Molt sovint parlo de cinema amb ma mare, és una afició que compartim. Ella parla dels actors i actrius de la seva època de joventut com si fossin deus mitològics. Éssers superiors, herois de pantalla gran, divinitats del cel·luloide!!
Jo li faig la murga dient que el Bogart semblava nan i no estava a l'altura de Hollywood, i ella el defensa posant la Bacall per davant:
-Un tros de dona i d’artista!! I guaita el Reagan, petit com era i on va arribar!! Tot i que aquest no era tan bo com l’Stewart o el Fonda... no hi ha comparació.
Els anomena i sembla que faci referència a personatges del santoral. Els omple d’elogis i floretes i no es cansa de repassar les seves vides i filmografies.
Aquesta tarda, mentre berenàvem, li he volgut parlar de cinema més actual, encara que sigui de finals del segle passat, defensant que també hi ha bons films i artistes.
-I ‘Titanic’? Bona pel·lícula i bones interpretacions de la Winslet i el Di Caprio...
-El Di Caprio... on vas a parar... Si vols veure una bona escena en el mar, fixa’t en el Heston. Va obrir pas entre les aigües i les onades!! Feia miracles!!
He volgut fer-li caure un mite i despistar-la, i amb un rostre ben seriós, li he indicat: -Au va, quina enredada!! El que es veu en aquella escena és una fata morgana!!
La mare s’ha dedicat a riure per sota del nas uns moments, i amb mirada burleta, suaument i gairebé xiuxiuejant, ha dit:
- Ja sé que en saps molt de meteorologia i efectes naturals, però per veure una bona Morgana, et recomano mirar ‘Els cavallers de la taula rodona’. La Crawford fa una interpretació memorable de l’estimada fada.
Entre bocabadat i avergonyit, he comprès que avui s’ha alçat un nou mite.