Fantasmes

Creues el carrer,
entre ombres,
i desapareixes
als grissos.
Camines
a un sol metre,
davant meu.
Però et xuclen les cantonades
i els silencis.
Caus,
de cop,
dels arbres,
com les fulles a la tardor.
Em plous,
a cada segón,
caiguda del cel,
i marxes als contratemps.
Corres més que els meus ulls
i et disfresses
de mil rostres.
Giro,
giro i corro.
Et busco,
però ja no
ja no hi ets.
No ets més que un fantasma,
vent de la ciutat,
un cop de puny,
una escopinada
a plena cara.
Però t'estimo.
Estimo els buits que deixes,
el teu record.
T'estimo,
i et temo,
doncs no hi ets,
però no marxes.