Fantasmes

Sura a l'espai una presència;
és incòmoda, molesta i perversa
i torna a mi per vèncer,
per prendre'm la consciència.

-Vells fantasmes del passat,
per què no us hi heu quedat?
-Eres tu que ens cridaves,
tu t'ho has buscat.

Ara vull que em deixeu,
us vull ben lluny de mi.
Deixeu-me en pau, marxeu!
que no hi feu res aquí.

La tensió augmenta,
el cor batega,
nervis a flor de pell,
violència i empenta.

-I tu, la de sempre,
on has anat?
-Sóc aquí, no em veus?
No puc sortir!

Avui l'espai és una gàbia,
la presó de cada dia.
Aquesta vermellor que m'envolta
m'apaga i m'enrabia.

El blanc tren de l'esperança
es carrega d'ànimes que vaguen;
hi pugen totes ajupides
esperant ser redimides.

-I tu, la de sempre,
on tens la teva ànima?
-Sóc aquí que m'apago,
sóc allà baix que m'ofego.