FÀBRICA DE SANT JAUME. (1.896). CASTELLGALI. BAGES

Veníem de l’exedra el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, la sensació d’abandonament, d’oblit, d’incúria, d’aquest patrimoni històric i cultural ens colpia encara, quan veiem en llunyania davant nostre la silueta inconfusible – per a nosaltres – d’un campanar d’espadanya; el lloc proper al vessant dret del Llobregat [ Sant Benet està al costar esquerra ], hagués sigut idoni per aixecar-hi un convent però, segons les nostres dades en aquell punt no n’hi havia hagut – ni abans ni ara – cap.



L’altíssima xemeneia ens venia a confirmar que aquelles runes on lluia encara un petit rètol, eren les restes d’un passat industrial que començaria a Castellgalí a finals del segle XIX, i que desapareixerà irremissiblement en la majoria de casos en les darreres dècades del segle XX.




La fàbrica de Sant Jaume, dedicada inicialment a l’activitat tèxtil, segons les minses dades que trobem a la pàgina web de l’Ajuntament, va generar un important creixement de la població, que es va traduir en la plena ocupació de tots els habitacles, cases i pisos del barri que justament és coneixerà com de la ‘Fàbrica.’
El capitalisme de curta volada que s’aplicava i s’aplica encara al regne d’Espanya, deixarà un llarg rastre d’abandó i misèria a les ribes del Cardener i del Llobregat. En nom de la ‘productivitat’ s’aniran tancant una rere l’altra totes les industries relacionades amb l’activitat tèxtil.

Sorprèn que no puguin reeixir en aquest dissortat país nostre, ni les industries, ni les caixes d’estalvi, ni ... que estranyament ho fan i ho seguiran fent en llocs com Alemanya, que és justament el mirall dels nostres ‘governants’; com única explicació se m’ha acut allò de ‘ l’estultícia s’encomana més que la grip’.

Quan comparem la productivitat dels alemanys i la nostra, hem de partit d’un fet cabdal; allà treballaven la terra amb tractors , quan aquí anàvem encara – en el millors des casos – amb l’arada romana. En el terreny industrial i tècnic, això es tradueix en màquines que permeten produir més amb menys esforç. Aquestes obvietats – potser per allò que son monolingües – sembla que no les entenen gaire els nostres veïns.

L'aiguat de 1971, que es saldaria a Catalunya amb 35 morts i 450 fàbriques afectades, suposaria per a la fàbrica de Sant Jaume el definitiu ‘cop de gràcia’; aigües avall marxàvem per a no tornar més els esforços de varies generacions centrats principalment en l’activitat tèxtil, tot i que en èpoques determinades, i segons el propietari que la regentava, Sant Jaume va servir, també, per a altres fins.

El topònim de Castellgalí , (castelo de Galindo) segons el mestre Joan Corominas , aquest nom de Galindo és d’origen pirinenc basc-aragonès i molt freqüent a la documentació medieval de l’alt Aragó i del nostre Principat, cosa que pot demostrar que es van instal•lar a la zona gent vinguda d’aquelles terres en època de la repoblació.

Esperem que novament com reivindica el nostre poeta nacional Salvador Espriu, a Castellgalí i a tota Catalunya, la nostra terra es repobli novament amb persones nascudes nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

En el meu intent – fallit - de retratar el que semblen restes d’una esglesiola sota l’esvelta xemeneia, m’enduc un record de Sant Jaume; un set als pantalons que em costarà una estirada d’orelles per part de la meva esposa.




M’aturo un moment davant la façana – encara imponent – d’aquesta ruïna monumental, i aixeco una vegada més la meva pregaria a l’Altíssim ; Senyor, allibera el teu poble !!!!