Exili

La teva foto, tan sols la teva fotografia com a únic record, mentre aquesta nit de Nadal el tren se m'endú fora del país. L'exili forçat és el darrer intent per superar tants i tants fracassos, i et miro a tu, testimoni mut d'una vida que m'ha enfonsat en un pou d'oblit i pobresa.
L'Oder gelat al pas pel meu poble, la teva silueta emmudida, i al davant els meus germans i jo com cada dia de Nadal. Quin altre record podria endur-me del país en un dia com avui...
El petit Mikel em mira amb la seva rialla innocent, mentre m'agafa una orella amb els seus dits petits i tendres, com n'era de dolç. En Nikolai, amb la boca tan premuda que sembla una ratlleta prima, contenint la rialla i el fred, sempre tan contingut en Nikolai; jo al mig, caigut de cop a terra, encara recordo aquell moment com si fos ara, amb la boca oberta, agafant-me a les seves cames per no relliscar del tot en el gel de l'Oder. Tots rient. I tu, fred i acollidor alhora, com una combinació impossible. Tots emmarcats en aquest petit rectangle de vores dentades i amb un gris de tants matisos, com el temps que s'ha escolat des de llavors. Em queda ben lluny aquell color blanc de neu glaçada que es veia des de l'altra banda de la finestra de casa mentre els tres germans cridàvem: "el riu ja està gelat, anem-hi!", era l'inconfusible crit del Nadal que tant feia riure els pares.
El pare, amb un ritual lent i pulcre, cada dia de Nadal ens feia la fotografia als tres germans, davant teu, el nostre riu gelat, l'omnipresent testimoni de la nostra vida i un més de la família.
Primer estrenàvem els mitjons que la mare havia començat a fer tan bon punt començava la tardor: eren els mitjons de Nadal. La mare ens feia triar el color de la llana que més ens agradava, mai no coincidíem els germans: blaus, verds, vermells els meus, "sempre vermells, Viktor", em deia la mare amb la complaença de descobrir allò que diferenciava un germà de l'altre.
Després sortíem, anàvem cap a la part més obaga del riu, la més gelada. Al davant, tots tres ben agafats, rient, enjogassats, amb els nas envermellit pel fred i la rialla. Al darrera, el pare amb mirada atenta i satisfeta. Ens aturàvem quasi sempre en el mateix lloc i esperàvem el clic que feia aquella màquina de retratar del pare, senyal inequívoca que ja s'havia complert el ritual del Nadal.
Més tard, invariablement, fèiem grans relliscades per la vora del riu, i quèiem, i ens aixecàvem com el pare ens havia ensenyat a fer, ajudant-nos els uns als altres i amb la duresa de la lluita i la constància.
Tornàvem a casa satisfets. Després, per la tarda potser, menjàvem els dolços que havia fet la mare, bevíem te calent i fèiem projectes per anar a pescar al riu quan comencés la primavera i el desgel, una benedicció segons la mare, per a la nostra vida freda i humida; la mare sempre es queixava de la humitat i de la quantitat de peix que any rera any minvava. Però jo llavors encara no notava res, el peix sempre el trobava boníssim i abundant, i la humitat mai no va fer-me tant de mal com a la mare...
... Ells ja no hi són... Només m'has quedat tu, Oder, el riu, i la capacitat per aixecar-me que tant ens infonia el pare. I ara he d'allunyar-me de tu. Sé que em toca aixecar-me de nou malgrat les forces, que ja no són les mateixes que aquell dia de Nadal, ni tinc els germans per ajudar-me; ho sé ara que et reconec com a l'etern paisatge de fons de cada Nadal i com a imatge de somnis sovint massa edulcorats. Me n'allunyo amb l'esperança de tornar-hi el proper Nadal, senyal que m'hauré aixecat. Sé que tu sempre hi seràs, i tornaré a reconèixer el teu color blanc de glaç. Mentre, em faré més suportable l'exili portant a l'equipatge de la memòria totes i cadascuna de les escenes que vam viure el teu costat, i a la butxaca aquesta fotografia que el pare ens hi va fer per Nadal.

Lídice
9/12/04