Estupideses

Un relat de: Lambretta

Observa la llum blanca de la pantalla i de cop se n'adona que ha iniciat una sessió de messenger automàticament, s' hi està 5 minuts, fa un cop d'ull al correu i als contactes connectats. Hi ha un contacte que tot i que es parlen, ara no li vol dir res, decideix anar a fer un mos, total, els altres contactes hi són però com si res i és hora de dinar. Marxa.

Mig ballant per el mareig i la influència de la música arriba a la cuina on es prepara un plat de macarrons com li agraden i com que sap que tindrà més gana es prepara uns talls de llom amb una mica d'enciam. Mentre menja, mira la televisió i desprès, amb el cafè, s'empassa unes galetes goludament.

Amb l'estómac satisfet es dirigeix cap al estudi per seure davant el monitor i continuar la poca feina que tenia. Passa pel davant d'un mirall i es fixa en el seu perfil. No li agrada, però no en fa massa cas, deu ser el sentiment d'avorriment en veure que sempre segueix igual. Però alguna cosa ha canviat, ja no pensa com fa 5 minuts enrera. S'asseu a la cadira del escriptori i veu que no ha canviat res en el seu ordenador.

Se n'adona que no està bé, que un sentiment que feia temps que es pensava que havia superat, tornava a instal·lar-se dins seu, potser mai va desaparèixer i només s'enganyava. De cop s'aixeca i va al lavabo. Recte, es mira al mirall. Aquells ulls plens de por li diuen que no ho ha de fer. S'observa el coll i les angines i veu que no estan pas inflamades. Es mira de perfil, recte de cara, amb la mirada alta... i baixa. Fa una ganyota i obre la aixeta d'aigua calenta al màxim. Es mira l'inodor, es renta les mans i sense eixugar-les, fa que dos dits es fiquin decidits fins al cap d'avall de la gola. La sang li baixa al cap i el menjar dins el l'inodor.

De cop recorda el principi de tot, com a qui li passa la vida per davant. Un any i mig enrera, no pensava mai que podria arribar a aquest extrem, de fet, ningú ho diria. Va començar amb escuses, que se sentia malament un dia al atipar-se molt, etc. i ja no li calia repetir-se-les constantment, ho feia sense adonar-se'n.

Patia, s'adonava de que no podia seguir així, el seu coll es desgastaria, les dents se li tornarien grogues, el tòrax li faria mal i s'inflaria la zona de les angines. Amb la cara vermella li començaven a caure llàgrimes, no podia plorar, tenia totes les ganes del món, però al igual que expressant a algú els seus sentiments, mai podia, s'apoderava d'un sentiment de ridiculesa i mai acabava explotant. De tant en tan per això, alguna cançó li feia recordar el contacte del messenger que tan s'oposava a parlar-li i plorava silenciosament quan se sentia mes en soledat que mai en un lloc públic, o algun amic/ga l'abraçava al veure que no es trobava bé.

Quan un cop creia que ja havia buidat, es posava recte. Es mirava als ulls i es rentava les dents. Netejava el lavabo i dient-se que no ho repetiria, ara sí que tornava a per la feina.

Se n'adona que algú ha iniciat una conversa, era el contacte que feia dies que no li deia res, de cop un somriure se li dibuixa a la cara però nota, que al empassar saliva per preparar-se a contestar, que la gola li fa un mal terrible. Tot i amb això, té un pel d'esperança i creu que si aquell contacte que no sap res, li demanés que parés de fer estupideses, és provable que fos l'única persona a qui faria cas.

Comentaris

  • no he pogut evitar[Ofensiu]
    Perestroika | 15-03-2005

    plorar am el relat. Si només fossin estupideses.. si mai tens temps, tinc un poema que parla de l'anorèxia, que és diu "dolça seducció", fes-li un cop d'ull ;)

  • No és el primer[Ofensiu]
    Biel Martí | 26-09-2004 | Valoració: 8

    No és el primer relat que llegeixo sobre la bulimia per aquí, i a cada un més agònic que l'anterior. Aquest se sap centrar en el pensament del personatge de cara als demés i no només de cara a ell mateix (o això em sembla a mi). M'ha agradat força.

l´Autor

Lambretta

2 Relats

10 Comentaris

4008 Lectures

Valoració de l'autor: 8.67

Últims relats de l'autor