estrelleta que plores paraules...

poema dedicat a la "PLUJA", amiga, sòcia, ànima bessona de Girona.
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Mans de guitarra,
ànima feta de música endins.
Guardes secreta l´entrada
dels teus escrits.

Bes anarquista,
autopista cúbica per on corre
la teva ment.

Negra lluerna nocturna,
ulls d´oceànica pupil-la
penjant de la nit,
escafandre d´imaginació profunda
de blancs laberints.

Ets la paraula,
la inversió tèrmica del pensament.
Pell de pigues daurades,
eterna nena vestida de temps.

Pluja,
estrelleta que plores paraules
des del teu món
i les cristallitzes en mil cares
de colors.

Diamant ocult.

Els mots envelleixen.
Les teves idees... són !