Estiu del 35

En aquesta fan volantins, salten, boten incansables. En una altra fan cabrioles en l'arena, mesuren la seua força, com si foren a la palestra. A flor de pell malbaraten testosterona i energia. Unes voltes bromegen i riuen: tant s'hi val de què. En aquesta última s'agafen del braç, en una actitud més que amistosa, els uns amb els altres com camarades. Trauen pit i amaguen tripa. La pell bronzejada. Els seus cossos prims, flexibles i esvelts. Però això als seus anys no resulta cap mèrit; la bellesa és benèvola sempre amb els jòvens. El cabell curt, a la moda, alguns amb ratlla a l'esquerra. Porten banyadors ajustats com calçotets, llevat d'un amb tirants que hui sembla antiquat. Pareixen feliços perquè encara no han estat foragitats del seu paradís. Pareixen feliços perquè aprofiten el moment. Amb càndida ingenuïtat creuen que la vida són unes eternes vacançes pagades: anar amb bicicleta, prendre's una llimonada, bracejar en l'aigua, riure... Ignoren que per a molts serà l'últim estiu daurat. Però és millor així, que siguen jugant en la vorera, llançant-se projectils d'arena…






El nostre fotògraf, poruc s'amaga darrere del visor. Sembla dirigir en secret la coreografia. Es complau a coordinar els moviments i les postures. Gaudeix enregistrant la gallardia dels seus cossos en la seua millor esplendor. Se sent per uns instants déu i alhora artista. Immortalitza en nitrat de plata aquest dia assolellat de platja. Als xavals no els importa, més bé flirtegen amb la càmera. La busquen amb la seua mirada. El fotògraf no deixa escapar detall. Ha aprés, potser per experiència, que tot és efímer que tot fuig com un llamp. Vol que aquestes instantànies ajuden a conjurar millor el record, i aquest almenys ens faça remembrar la seua joia. Encara que siga fictícia. Al revers groguenc i tacat es pot llegir en el marge superior dreta, com si fóra un postal "Canyelles, estiu del 35" escrit amb ràpids traços d'estilogràfica.

Per uns minuts faig com els detectiu. Inspeccione amb lupa, examine cada detall, interprete cada gest. Intente reunir noves proves. Em pregunte mentalment què els haurà deparat el destí a aquestos set jòvens. Què va succeir després d'aquelles vacances? Hauran sigut fidels a la seua amistat? S'han tornat a retrobar algun altre dia? En què front lluitaren? Qui ha pogut desfer-se d'aquestos preciosos records i tirar-los al fem? Potser els seus fills o els seus néts? No puc evitar fantasiejar amb les seues vides. Somnie que jo alguna volta també vaig ser com ells. A vegades els pose noms i fabule històries senzilles. Als meus huitanta-tres anys, pocs plaers em queden encara que no me'ls haja prohibit el metge. Per exemple, ara me'ls imagine en alguna revetlla d'un poble de la costa, potser la nit màgica de Sant Joan, la plaça major guarnida de fanalets i



bombetes de colors, ells vestits de mariners, amb l'uniforme impecablement blau de ratlles i gorra de plat, ballant agafats al seu company, al compàs d'un passodoble, sense què la resta de la gent els importe gaire, per exemple…

Amb el temps he anat atresorant centenars de fotografies antigues. Guarde caixes senceres. M'entretenen i em reconforten. Col·leccione menuts fragments de vides passades en tamany postal. Tota una arqueologia en blanc i negre o en sèpia. Mariners somrients exhibint orgullosos els seus tatuatges canalles, soldats que s'acomiaden de les seues novies, fotos dedicades de boxadors victoriosos després del combat. Tantes… Tanmateix aquestes quatre me les estime per damunt de totes. Els vailets no són efebs grecs. Són de carn i ós, transpuen vida pròpia, moviment i ànima. Són deliciosament naturals. Les vaig comprar a un xamariler als Encants de Glòries. De seguida vaig comprendre que havien de ser meues al preu que fóra. Més que un encontre va ser una retrobada amb el passat; com si m'estigueren esperant.

Em recorden que jo - sembla mentida - també vaig ser jove i ben plantat. Si fa no fa, de la mateixa quinta. Les contemple i per uns moments em retornen, com si foren un espill, aquells anys de plenitud meravellosa. La sang bull una altra volta per les venes. Es tracta d'un exercici estrany de vitalitat i de melangia, perquè també envege els seus cossos fornits, enyore la vigoria dels seus membres i sobretot cobege la seua mirada pura i neta que encara creia en ideals impossibles…Però al capdavall em reconcilie amb mi mateix, mentre els observe de prop, una i altra volta, instal·lat en el silló de la



meua biblioteca, acompanyat per una tassa de xocolata ben calenta, mentre la pluja colpeja els cristalls de les finestres, com ara.

Com aquestos xicots de la foto molts creguérem que aquell dorat estiu de joventut mai acabaria. Però prompte ens sorprengué un dels hiverns més durs i més llargs de la història. Aquells dies restaren com una il·lusió llunyana en la retina, com un miratge breu en el record. Ja res va ser el mateix. Va durar massa aquell hivern de fred i de misèries. Tant que alguns no el resitiren. Alguns aconseguiren emigrar a països més càlids. Recorde un poeta paisà meu, amb el que coincidí en les classes de dret que pogué fugir a Mèxic. Però no tots fórem tan afortunats. Uns es buscaren una bona xica. Es casaren i formaren una família molt nombrosa per estar lliures de qualsevol sospita. Uns altres atemorits es tancaren en l'armari més profund, llançaren la clau i mai més eixiren.

Nosaltres sols érem uns xavals en els primers passos de l'amor. Nosaltres sols volíem ser feliços com la resta. A penes sabíem de política. Tot i així ens furtaren la joventut. Ens negaren la felicitat. Entre himnes i sermons esborraren els nostres somnis. Ens mataren a poc a poc sense que ningú poguera rebel·lar-se. A pleret les primeres redades nocturnes als parcs. Després allò que tothom sap. Redactaren lleis denigrants i absurdes. Tancaren el Petit Jai -Alai, el café Fornos, el Trianon Palace. Prohibiren els carnestoltes. Mordassaren la nostra llengua. Compraren el silenci. S'obrí la veda de caça de bruixes. El pitjor d'aquesta barbàrie va ser la terrible i temuda por de ser delatat, fins i tot per companys que buscaren així redimir "el seu pecat". Ningú podia estar segur, i


qualsevol podia llançar la primera pedra. I per si açò fóra poc es multiplicaren els oportunistes i carronyaires que s'enriquiren amb l'extorsió i el xantatge. Tota una magnífica carrera podia afonar-se per un descuit o un rumor maliciós. Jo mateix ho vaig patir en les meues carns. Els meus duros que em va costar. Però això és una altra història.

Ha transcorregut molt de temps. El suficient perquè ningú desitge a hores d'ara recordar-ho. Som pocs els supervivients i els que encara hi som hem preferit oblidar i pensar que tot sols va ser un malson. Tanmateix passar pàgina no resulta fàcil. Molts amics i coneguts van quedar en el camí: l´Oriol Muntaner, el Jordi Salas, el seu company Joan… Sembla mentida. Han sigut massa anys de mantenir una doble vida, de reprimir a fosques el que estimàvem, de repetir tantes mentides, de tanta por injusta. Ja ningú ens pot tornar tot el que ens espoliaren. Ni la juventut, ni l'amor, ni la il·lusió, ni els somnis. Com repararan els greuges i les injúries? Es pot indemnitzar el temps perdut? Algú ens demanarà disculpes? Qui ens farà justícia? Com bon advocat, per descomptat sé que tan sols són preguntes retòriques sense cap resposta. Són com crits alliberats en alt, com fletxes llançades a l'aire. Per a molta gent, jo i molts altres som només uns vells ressentits i amargats, que encara armen una mica de gresca; de tant en tant en homenatges i conferències. "Pobrets tan sols són uns iaios, no fan massa nosa i total per al que els queda….".






Reprenc de la caixa les meues fotografies preferides. El metge em recomana que no m'exalte, que el meu cor no li queda massa corda. Respire profund. M'asserene torne a mirar-les esbalaït com si foren la primera volta que les vaig comprar a Glòries. M‘apropie del seus rostres anònims. Els faig meus. Sóc un lladre de records i vides alienes. Aquestos m'omplin els buits deixats en blanc en la memòria, com si foren un àlbum de cromos. Em curen de l'amnèsia que patiren, recupere la nostra història amagada i em reconcilie amb els meus fantasmes. Aquestes fotografies són la imatge idíl·lica d'un estiu daurat com el sol, i blau com el mar. Aquelles últimes vacances que mai vaig viure, però que vull recordar com a pròpies. Fent volantins, saltant, bromejant amb altres jòvens en la platja. Sent feliç almenys per uns instants.