Cercador
DEUS EX MACHINA
Un relat de: J. Ricart- Compartir:
Carus Valerius:
T’escric des de l’aparent tranquil•litat de Capri, però no et cregues el que diuen d’ella (tota els poetes són uns mentiders) És més de mitjanit i ací ningú no pot dormir. Açò és un continu enrenou de cavalls, baguls i fàmuls. El pavelló oriental de palau ha estat provisionalment habilitat per allotjar els nous invitats. Dos sentinelles custodien els portals. Ningú no sap res, tanmateix jo estic convençut que manté alguna relació amb l’episodi d’aquest matí. Veuràs.
Hui al circ feia una calor insuportable. El meu amo s’avorria i volgué mitigar la canícula amb un bany a la platja.. No s’esperà a la fi de la lluita. Eixírem per una porta secreta, prenguèrem la via Marcel•la i de seguida sentírem com les potes dels elefants s’afonaven en la sorra. Hi acamparàrem. Els esclaus desplegaren les tendes i tot seguit un pescador de la vora vingué a informar-nos que havien trobat un nàufrag entre les xarxes. El meu amo descendí curiós de la llitera. M’assenyalà amb l’índex per tal que l’acompanyara. Obeí al moment. Caminàrem fins el lloc que ens digué aquell home. El meu senyor s’avançà, s’inclinà i amb una fina esmeragada anà observant aquell cos. Un jove, una mica barbat, de pell estrangera. Les ones li llepaven els peus. l’arena s’esquitllava per llocs impossibles. L’escuma anava i tornava, li arrosegava esquinçalls de tela i descobria, impúdica, el seu membre. Vaig posar els meus dits sobre el coll i assentí amb el cap. Encara hi era amb vida. El meu senyor amb notable tendresa acaronà els seus cabells llargs. Fità el meu rostre i em preguntà: Existeix el plaer absolut? De veritat que no sapigué com interpretar aquella qüestió, en apariència retòrica i em vaig limitar a somriure com solia fer-ne en aquestos casos. De sobte es tornà al cap de la guàrdia i ordenà regressar a palau. Deixà el lent elefant i muntà en un rabent cavall… Existeix el plaer suprem? …Una i altra volta… Què volia dir això?… Es xuclava el polze… Amb quines intencions? …El cos del xic …El plaer absolut? …No ho sé…Quin són eixos sorolls. Semblen cavalls. Qui deu ser ara.? Em sap greu, però m’és forçós acomiadar-me. Tinc paciència, molt prompte rebràs noves meues. Vale.
Carus Valerius: Tal com et vaig prometre ací em tens. Confie que sigues indulgent i sàpigues disculpar aquest retard, però fins aquesta matinada no hem sabut el desenllaç. Quan acabes de llegir aquesta carta assegura’t d’esborrar els nostres noms i fes-la córrer entre els patricis de Roma. Potser algú d’eixos que escriuen Història li interesse. Mai no li ho perdonaré, però no t’entretinc més i continue endavant.Feia ja tres dies que no havia vist el meu estimat i damunt el meu amo no em parlava. Estava embegut en aquells treballs secrets, així que vaig decidir investigar pel meu compte. Una vesprada després de dinar, m’ensopeguí (intencionadament, tot s’ha dir) amb un dels criats que servien els nostres hostes. Li preguntí, llagoter, sobre aquells colps i sorolls, però el vailet, fingí no saber res. Tanmateix uns quants denaris curaren miraculosament la seua ignorància. (ací funciona tot així) El meu improvisat espia em contà que estaven construint un immens aparell amb troncs, cordes i corrioles. Quin aparell? Per a què serviria? Una arma de guerra? Un altre dels seus capricis…
Però l’endemà, o siga hui, el meu amo manà que em cridaren. M’ha preguntat si no havia advertit res anormal. Jo com el xiquet d’abans he simulat no saber res. M’ha sonrigut amb picardia i m’ha anunciat que anara preparant una gran festa per aquesta nit. M’ha demanat que invitara totes les famílies patrícies de l’illa, que els esclaus enllustren els marbres, que abillaren el jardí del pati, vins, plats i un fum de feines que ara no et conte…Fa només unes hores milers de torxes il•liminaven el pati. Núvols d’encés, cítares joioses i tota la noblesa de Capri revolotejava al voltant d’aquell maleït artefacte. La màquina ocupava el centre del jardí. Un llenç negríssim el cobria, amb la qual cosa guanyava més en misteri. La multitud murmurejava. Uns creien que es tractava d’un monstre, o d’un ocell portat de l’Índia. Altres confiaven que seria una nova màquina de guerra, que retornaria l’antic esplendor a l’Imperi. Però jo no vaig fer cas d’aquestes bagatel.les. Tot seguit la música va emmudir i el nostre Cèsar amb pompós pas s’atansà al cadafal. S’aturà cerimoniós, garrasmejà un poc per donar-li èmfasi. Agafà un extrem del pany. Fità el públic i d’un colp violent esgarrà la tela. Amic, heus ací la meua nova màquina!
Tots quedàrem esgarrifats. Un armatost, quatre columnes de fusta i dotzenes de cadenes i garfis i cordes. Acte seguit s’escoltà un esvalot de trompes. I com en un espectacle, dolços nois de curta edad foren desfilant de dos en dos. Al final hi era el meu estimat, el xic de la platja. Avançà entre aquella tropa. Dos esclaus nubis li llevaren la túnica i el deixaren in naturalibus. Després l’escortaren fins l’interior del cadafal i allà el recolzaren en una espècie de gronxador. El subjectaren amb corretges de cintura, peus i mans. Quan estigué ben agafat l’untaren amb un ungüent melós… A un extrem els esclaus tiraren d’una corda, fent força i així l’enlairaren. Semblava un deus ex machina.
Després tota la canalla pujà rítmicament (tot estava assajat) per una sèrie d’escales penjades. Una vegada als seus respectius llocs, s’asseguraren a l’aparell, mitjançant uns enganxalls suspesos en el buit, com si foren àngels. El meus senyor es portà obscenament el polze a la boca i amb aquesta secreta senyal comencà la funció.Aquells vailets s’abalançaren com una canilla enfurida de llops famolencs, damunt de l’indefens cos del meu estimat. En la banda superior, els més prims. N’hi havia dos que llepaven suaument les parpelles, dos que esmolaven dins les orelles i altres dos que capbusssaven amb les seues llengües sota els braços. Seguint avall el seu cos, una parella es penjava dels seus mugrons, com dos bessos recent nascuts. Un altre trepava el melic, mentre el seu company devia fer-ho pel forat oposat. Horresco referens! Una sisena parella semblava devorar el seu sexe, una altra investigava entre l’engonal i més avall uns altres torturaven els dits grossos del peus.
No et relataré ací el detalls, per no donar gust al censor. Sols afegiré que començà amb lleus sospirs i acabà en crits. Les seus mans al principi es mostraven obertes i després es tancaren com punys de ferro. Primer calfred i després espasmes. Un fort tambor posà la fi a aquell patètic espectacle. Amb rigorós ordre el vailets deixaren els seus indrets. Pausa. Solemne silenci. El seu cos penjava com un ninot idiota. Lluïa lúbric en saliva, malferit per aquelles boques vicioses. El seu penis traspuava un líquid blanquinós i sanguinolent.
Algú cridà. Sang a terra. Corrí ràpid. Vaig auscultar el pit. Estrenyí les dents. No podia creure-ho. Massa lluny. El Cèsar amb escarafalls invità l’audiència a l’assossec Recolzat en el seu confortable triclini es ficà uns grans de raïm a la boca i em va espetar maliciós: Llàstima que el teu amic no puga contar-ho!
T’escric des de l’aparent tranquil•litat de Capri, però no et cregues el que diuen d’ella (tota els poetes són uns mentiders) És més de mitjanit i ací ningú no pot dormir. Açò és un continu enrenou de cavalls, baguls i fàmuls. El pavelló oriental de palau ha estat provisionalment habilitat per allotjar els nous invitats. Dos sentinelles custodien els portals. Ningú no sap res, tanmateix jo estic convençut que manté alguna relació amb l’episodi d’aquest matí. Veuràs.
Hui al circ feia una calor insuportable. El meu amo s’avorria i volgué mitigar la canícula amb un bany a la platja.. No s’esperà a la fi de la lluita. Eixírem per una porta secreta, prenguèrem la via Marcel•la i de seguida sentírem com les potes dels elefants s’afonaven en la sorra. Hi acamparàrem. Els esclaus desplegaren les tendes i tot seguit un pescador de la vora vingué a informar-nos que havien trobat un nàufrag entre les xarxes. El meu amo descendí curiós de la llitera. M’assenyalà amb l’índex per tal que l’acompanyara. Obeí al moment. Caminàrem fins el lloc que ens digué aquell home. El meu senyor s’avançà, s’inclinà i amb una fina esmeragada anà observant aquell cos. Un jove, una mica barbat, de pell estrangera. Les ones li llepaven els peus. l’arena s’esquitllava per llocs impossibles. L’escuma anava i tornava, li arrosegava esquinçalls de tela i descobria, impúdica, el seu membre. Vaig posar els meus dits sobre el coll i assentí amb el cap. Encara hi era amb vida. El meu senyor amb notable tendresa acaronà els seus cabells llargs. Fità el meu rostre i em preguntà: Existeix el plaer absolut? De veritat que no sapigué com interpretar aquella qüestió, en apariència retòrica i em vaig limitar a somriure com solia fer-ne en aquestos casos. De sobte es tornà al cap de la guàrdia i ordenà regressar a palau. Deixà el lent elefant i muntà en un rabent cavall… Existeix el plaer suprem? …Una i altra volta… Què volia dir això?… Es xuclava el polze… Amb quines intencions? …El cos del xic …El plaer absolut? …No ho sé…Quin són eixos sorolls. Semblen cavalls. Qui deu ser ara.? Em sap greu, però m’és forçós acomiadar-me. Tinc paciència, molt prompte rebràs noves meues. Vale.
Carus Valerius: Tal com et vaig prometre ací em tens. Confie que sigues indulgent i sàpigues disculpar aquest retard, però fins aquesta matinada no hem sabut el desenllaç. Quan acabes de llegir aquesta carta assegura’t d’esborrar els nostres noms i fes-la córrer entre els patricis de Roma. Potser algú d’eixos que escriuen Història li interesse. Mai no li ho perdonaré, però no t’entretinc més i continue endavant.Feia ja tres dies que no havia vist el meu estimat i damunt el meu amo no em parlava. Estava embegut en aquells treballs secrets, així que vaig decidir investigar pel meu compte. Una vesprada després de dinar, m’ensopeguí (intencionadament, tot s’ha dir) amb un dels criats que servien els nostres hostes. Li preguntí, llagoter, sobre aquells colps i sorolls, però el vailet, fingí no saber res. Tanmateix uns quants denaris curaren miraculosament la seua ignorància. (ací funciona tot així) El meu improvisat espia em contà que estaven construint un immens aparell amb troncs, cordes i corrioles. Quin aparell? Per a què serviria? Una arma de guerra? Un altre dels seus capricis…
Però l’endemà, o siga hui, el meu amo manà que em cridaren. M’ha preguntat si no havia advertit res anormal. Jo com el xiquet d’abans he simulat no saber res. M’ha sonrigut amb picardia i m’ha anunciat que anara preparant una gran festa per aquesta nit. M’ha demanat que invitara totes les famílies patrícies de l’illa, que els esclaus enllustren els marbres, que abillaren el jardí del pati, vins, plats i un fum de feines que ara no et conte…Fa només unes hores milers de torxes il•liminaven el pati. Núvols d’encés, cítares joioses i tota la noblesa de Capri revolotejava al voltant d’aquell maleït artefacte. La màquina ocupava el centre del jardí. Un llenç negríssim el cobria, amb la qual cosa guanyava més en misteri. La multitud murmurejava. Uns creien que es tractava d’un monstre, o d’un ocell portat de l’Índia. Altres confiaven que seria una nova màquina de guerra, que retornaria l’antic esplendor a l’Imperi. Però jo no vaig fer cas d’aquestes bagatel.les. Tot seguit la música va emmudir i el nostre Cèsar amb pompós pas s’atansà al cadafal. S’aturà cerimoniós, garrasmejà un poc per donar-li èmfasi. Agafà un extrem del pany. Fità el públic i d’un colp violent esgarrà la tela. Amic, heus ací la meua nova màquina!
Tots quedàrem esgarrifats. Un armatost, quatre columnes de fusta i dotzenes de cadenes i garfis i cordes. Acte seguit s’escoltà un esvalot de trompes. I com en un espectacle, dolços nois de curta edad foren desfilant de dos en dos. Al final hi era el meu estimat, el xic de la platja. Avançà entre aquella tropa. Dos esclaus nubis li llevaren la túnica i el deixaren in naturalibus. Després l’escortaren fins l’interior del cadafal i allà el recolzaren en una espècie de gronxador. El subjectaren amb corretges de cintura, peus i mans. Quan estigué ben agafat l’untaren amb un ungüent melós… A un extrem els esclaus tiraren d’una corda, fent força i així l’enlairaren. Semblava un deus ex machina.
Després tota la canalla pujà rítmicament (tot estava assajat) per una sèrie d’escales penjades. Una vegada als seus respectius llocs, s’asseguraren a l’aparell, mitjançant uns enganxalls suspesos en el buit, com si foren àngels. El meus senyor es portà obscenament el polze a la boca i amb aquesta secreta senyal comencà la funció.Aquells vailets s’abalançaren com una canilla enfurida de llops famolencs, damunt de l’indefens cos del meu estimat. En la banda superior, els més prims. N’hi havia dos que llepaven suaument les parpelles, dos que esmolaven dins les orelles i altres dos que capbusssaven amb les seues llengües sota els braços. Seguint avall el seu cos, una parella es penjava dels seus mugrons, com dos bessos recent nascuts. Un altre trepava el melic, mentre el seu company devia fer-ho pel forat oposat. Horresco referens! Una sisena parella semblava devorar el seu sexe, una altra investigava entre l’engonal i més avall uns altres torturaven els dits grossos del peus.
No et relataré ací el detalls, per no donar gust al censor. Sols afegiré que començà amb lleus sospirs i acabà en crits. Les seus mans al principi es mostraven obertes i després es tancaren com punys de ferro. Primer calfred i després espasmes. Un fort tambor posà la fi a aquell patètic espectacle. Amb rigorós ordre el vailets deixaren els seus indrets. Pausa. Solemne silenci. El seu cos penjava com un ninot idiota. Lluïa lúbric en saliva, malferit per aquelles boques vicioses. El seu penis traspuava un líquid blanquinós i sanguinolent.
Algú cridà. Sang a terra. Corrí ràpid. Vaig auscultar el pit. Estrenyí les dents. No podia creure-ho. Massa lluny. El Cèsar amb escarafalls invità l’audiència a l’assossec Recolzat en el seu confortable triclini es ficà uns grans de raïm a la boca i em va espetar maliciós: Llàstima que el teu amic no puga contar-ho!