ÉSSER DIVÍ

Rodeja el tros de pedra a esculpir i l’observa. Molt a prop la mostra en fang està acabada però sense rostre. Mentre fa les voltes, la base li dona una sensació de magnitud, de respecte i, fins i tot, vassallatge. El seu art vol ser una veneració expressiva d’un ésser diví amb cos d’home.
Amb les mans projecta la forma desitjada. Amb un llapis en dibuixa el cos i els punts que marquen la profunditat a aconseguir. Comença a desbastar les peces que sobren i el que queda ho rebaixa a cops de martell i escarpa. Mentrestant, va fent descansos per comprovar que es respecten les proporcions. Sense presses. Després allisa la figura humana amb el paper de vidre humit fent-la suau, tal com una pell freda, jove i ferma. Finalment arriba al rostre. “Perfecte, ha de ser perfecte”, pensa abans de fer-lo. Per aquesta part, evoluciona amb el compressor d’aire i les diferents puntes, i la pedra es desgasta amb la seva forma. Hi dedica més atenció, més interès, més exactitud. Les orelles, el nas, els ulls, les celles.... Segueix definint les faccions sense descans fins que s’atura i fa un somriure. Quan acaba, recull les restes que envolten l’escultura i neteja el terra de l’estudi. Cap impuresa, tot pulcre. Ara només queda acabar d’allisar i encerar la figura.
S’aparta i agafa un mirall que té damunt d’una taula al seu costat. Observa el seu rostre apropant-lo a un pam i després observa el del Déu de pedra tocant nas amb nas.
“Perfecte”. “És perfecte”.