Essència

Essència...

La meva droga és el blau
del cel i les muntanyes,
els cims, la neu, l'aroma
més pur dels Pirineus...
El sol, l'amic fidel,
que amb goig em besa el rostre.
No tinc cap més addicció,
ni anhelo cap més món.

La vida és contemplar,
el sol quan ja se'ns mor.
Escoltant el silenci,
el vent, i la grandesa
d'un temple obert i simple,
misteri de bellesa,
bosc verd, pujant al cim,
sens límit ni final.

Quan sigui fosc veuré
els estels, i la gelada
escorça que tapa el net
mirall d'un llac perdut.
I moriré essent
misteri amb la natura.
No tinc cap més obsessió,
no hi ha plaer més potent.

No xuclaré mortals
beuratges modernistes,
costums que xuclen bords
fulgències amagades.
No lluitaré per vanes
cadenes valuoses,
volaré cap el nord
sagrat del meu país.

No m'enduré diplomes,
ni records, ni advertències,
aniré vestit de vent,
d'il·lusió i de misteri.
I m'ajuntaré amb els brots
més tendres de les plantes
que creixen allà on mai
cap ull no ha reposat

I potser un dolç dormir
em farà somniar que neixo,
i el raig més matiner
la pell m'amoixarà.
Veuré tanta veritat
afaiçonant la Terra,
que ploraré ben viu,
i moriré feliç.