Esqueixos

Dels esqueixos de la meva anima,
de les poques cendres que el vent
m'ha deixat recollir,
no en surt res.
Els ulls secs, mirada perduda,
la ment tormentada
pels mateixos funebres pensaments.
Només cerco la soledat
i torno a cercar el silenci.
Sol amb els meus pensaments.
Se m'esmicola tot cada cop que et parlo,
per evitar que et sentis malement
car es suficient que m'esfonsi jo.
Només una pregunta em ronda el cap:
Perqué? quin ha estat el meu error?
quina la falta que s'ha emportat tot?
Tant se val, la culpa ja em va matant
amb lentitut cruel.
Tenc el coll preparat,
tallau ja i acabau amb aquesta merda;
millor un cop, un cop sec,
que les estocades continuades
del dubte, de la ignorància.
Acabaré embogint si segueix així.
Em costa suor i sang
fingir que no passa res
per a que ningú es preocupi,
i no me'n surto
per que acab sempre mirant l'infinit
i els riures, forçats, moren tot just neixer.
I no aconsegueixo tampoc
distreure la ment mes que uns segons.
Aquesta es la lenta caiguda,
aquest el vaixell sacsejat
per les ones de la tempesta
poc abans de visitar el fons.
Desfeta la resistencia,
ofegat per l'aigua,
privat del son
sota el pes d'aquest jou
que m'escorxa les espatlles,
lesperança ha cedit a la desesperança.