ESPINES

ESPINES

El silenci va arribar sense avisar, com una boira espessa que ho embolcalla tot. Era aquell dia de festa major, quan els coets encara crepitaven a l’aire i les rialles omplien la plaça. Després, res.

No recordo que va passar exactament. Ningú ho recorda. O potser sí, però la memòria s’amaga en algun racó fosc del cervell, tancada amb clau. Els meus pares van deixar de parlar-se aquella tarda. No és que discutissin; és que van deixar de fer soroll. A casa, els àpats es feien en un mutisme absolut, només trencat pel tic-tac del rellotge i cruixir de les estovalles.

Al poble, les persianes van romandre baixades molts dies. La gent es trobava pel carrer i abaixava la mirada. Si algú gosava obrir la boca, un altre posava un dit sobre els llavis. Fins i tot els nens vam aprendre a jugar en silenci, a córrer sense cridar, a plorar sense que se sentís res.

El pitjor va arribar quan vaig intentar parlar-ne amb mi mateix. Aquella nit, davant del mirall, vaig obrir la boca per dir allò que tothom sabia però ningú anomenava. I no vaig poder. Les paraules em van quedar encallades a la gola, com espines. Els meus ulls ploraven, però els llavis, muts.

Amb els anys, he après que hi ha ferides que no s’han de tocar. Secrets que pesen més que muntanyes. I que, de vegades, el silenci no és buit: és ple de coses que no s’atreveixen a ser dites. Encara avui, quan sento un tro llunyà o un vidre trencar-se, tothom al meu voltant calla. I jo tanco els ulls. I em queda el silenci.

Perquè parlar seria obrir una porta que algú va segellar per sempre. I ningú no està preparat per mirar què hi ha a l’altra banda. Ni tan sols tu mateix.