Espai infinit, poc definit....

Un relat de: free sound
Internet no és personal,
potser és bo, també irreal.
Prefereixo no escriure,
ni el nom ni el meu viure.
Un espai potser infinit,
però res queda definit.
Doncs espero que m’entenguis,
i potser així encenguis,
una mica d’il·lusió,
que jo parlo des del cor,
però hi ha coses que em fan por.
No és una capsa quadrada,
ben bonica i ben tancada,
potser algun dia amb el temps,
hi hagi aires diferents.
Jo no visc de les paraules,
però amb aquestes faig retaules,
sense imatges ni deeses,
simplement frases esteses.
per descriure pensaments,
els meus somnis, o entretemps,
potser queixes, o obro reixes,
sense rastres, ni cadastres.
I demà potser em desperto,
amb més ganes, o encerto,
que potser aquest racó,
sigui lliure d’expressió.
Però mentre el món sigui així,
intentaré potser fugir,
no és per tu, ni per no dir.
De moment ho vull així,
prefereixo decidir.
Poc a poc, tot al seu lloc,
i valoro de debó,
que la vida és bellesa,
i el seu viure un bombó,
encorbert doncs de dolceses,
i a dins potser sorpreses,
sempre potser amb gust ben bo,
i per sempre més passió.
Amb una xic de xocolata,
i un raig d’imaginació,
són paraules que em descriuren,
o que en fan bella cançó.

Comentaris

  • entenc la reflexió...[Ofensiu]
    joandemataro | 21-04-2011 | Valoració: 10

    que vols fer en auests versos i la respecto.
    És cert que amb les noves tecnologies tot va massa ràpid i fa una mica de por, cal ser prudent i previngut.
    una abraçada, fins aviat
    joan

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: