Escòria familiar

Passat i present lligats de les mans,
cabells ballant amb el vent
bufada d'aire familiar,
records perduts en el temps.

Un altre cop les mateixes paraules,
ja n'hi ha prou!
No em sentiu sers de l'infern?
Ja he triat: dic NO
No a tot
No a n'aquest món d'infidels

Obriré les finestres d'en pint en ample
Per sentir el mar vertader d'Orient.
Deixaré, però, la porta tancada
en clau, dues voltes
Que no s'hi filtri el més mínim raig
d'escòria pudent

Aquesta està a tot arreu,
és cert,
però té evidents preferències
per manifestar-se davant meu

Sis-cents milions robats a cara descoberta,
embolicats amb paper d'odi i enveja
aferrat amb escopinades que,
no fa massa,
em banyaren la cara.

Això és el que tenc
de la sang de la meva sang.
Qui no desitjaria escapar
en situacions semblants?
Potser el comformista, el passiu o l'hipòcrita...
Però el que jo duc a dins
és, precisament, tot el contrari.