Escapada a l'infern- tercera part i desenllaç final

Ja no podia més. Feia un any que havia tingut una depressió i ara mateix estava encara en tractament. Tots els medicaments, que n'eren molts, feien que estigués com a buida per dedins. Vaig començar a menjar, a menjar molt i de manera desmesurada.

El primer cop que John em pegà fou el mateix dia que fèiem l'aniversari de casats. Havíem tingut un dinar familiar.

La nostra relació matrimonial va durar fins que vaig decidir fer l'escapada. Em semblava que escaparia a l'infern i realment no va ésser així. L'infern el vaig deixar, estava allà d'on m'escapava. A partir de la primera bufetada de'n John en seguiren d'altres. Vexacions per qualsevol motiu o ben igual si no n'hi havia cap. Em vaig sentir encara més poca cosa que abans. I a vegades creia que realment en John tenia raó. Que jo era una autèntica inútil i que mereixia ésser castigada.
De tot el que passava no tenia en qui parlar-ne i tampoc sabia si hagués tingut una amiga, hagués estat capaç de confiar-li aquell secret. Tenia massa por per fer-ho.

Cada cop que em mirava en el mirall del bany, em feia oi. Estava grassa, sebàcia i realment era l'únic que m'importava. Va ser aquell dia, mirant la televisió, on vaig poder veure aquelles pastilles miraculoses. Em prometien únicament el que jo volia. Aprimar-me ràpid i aviat. I no tenia que anar a ningú que me les receptes. Bastava una cridada per telèfon i te les enviaven a casa. Vaig pensar inclusiu, que si m'aprimava i tornava a tenir la silueta de l'al·lota que les mostrava en la pantalla, n'Edwart tornaria a ser com antes.

Ara estic en un món especial. No sé com dir-ho. Estem aquí el que hem decidit deixar de viure. Si, això, deixar de viure perquè el que fèiem era existir simplement. Únicament hi ha un sentiment que ho envaeix tot: La tristesa i al cap també una altra sensació més difosa l'alliberació. Hem deixat el nostre cos físic i ens hem separat d'ell, però al mateix temps hem tingut por de morir. No sé si pel motiu, de que si ens anàvem se n'adonarien que la vida se'ns feia insuportable. Teníem l'esperança de manera no gaire conscient que si l'entorn canviava, nosaltres podríem retornar una altra vegada. Alguns retornen. Pocs. Inclusiu a vegades els canvis son a pitjor.

El pares i En John s'estan barallant. Els pares , volen, diuen mantenir-me viva, ja que si mor, totes les ajudes que estan rebent se n'aniran a norris (això no ho diuen) malgrat des d'on estic perceb més els pensaments que les remors. Han mogut fils, fins al punt que el President del Govern ha creat una Llei que impedeixi desconnectar la meva alimentació per tubs. I també sé, que un tribunal ha accedit malgrat al fet de desconnectar-me. Això és el que realment pretén En John per uns altres motius. Jo sé quin son. Vós he referit a que veig més els pensaments que les remors, veritat?
En John, s'ha enamorat o al manco és el que es pensa. Jo sé que no és així, ja que un maltractador, no pot estimar a ningú, ja que únicament té un sentiment:El de la possessió. La seva dona, esposa, companyera és simplement un objecte material; i si no ho és se l'ha d'arribar a convertir amb un.
En no pot seguir mantenint aquesta relació sense que sigui aprovada per la comunitat i la seva confessió religiosa. O sigui, s'ha de casar. Llavors, ja podeu entendre que mentre jo continuí viva, no és pot oficialitzar aquesta relació, ja que incorreria en un delicte de bigàmia.
En poques paraules, que ara mateix soc un be dineral per uns i un gran entorpiment per l'altre.

Si abans quan vivia se'ls feia insuportable la meva presència, ara que la nostra presència física no expesa gairebé res; ells es mostren sense cap tipus de complex, tal com realment son; no se n'adonen de que nosaltres tenim la percepció de tot el que passa.
Hem deixat enrera la consciència física per guanyar un altre tipus de consciència. Per aquest motiu, dubtem molt de que si tornéssim canviaria alguna cosa. Estem dins la indecisió i en l'espera i no tant en l'esperança.
Així ens mantenen aquesta existència per unes normes ètiques i morals, diuen, quan realment és immoral el que estan fent amb nosaltres. Ens neguen el dret a viure, si a viure. Únicament ens deixaren un dret a existir. Ara, tampoc ens deixen el dret a morir, i fan que unes màquines absurdes mantinguin la nostra existència. Diuen que ens estimen. És la mentida més gran, ja que ni abans ni ara ens estimàvem. Simplement ens posseïen ben igual que a un moble, o un objecte. No vàrem tenir més significat per a ells. I ara mateix son els jutges i els polítics qui decidiran sobre mi.
Una altra vegada, tots els meus sentiments no compten per res. Ni de cap dels altres que estem en aquest món estrany del que vós n'he parlat, on residim des de que inconscientment o no, decidirem fer l'escapa.
Avui, les autoritats ja han tornat a decidir. Han decidit que no em tornaven a connectar a la màquina que des de fa no sé quan de temps (a aquest lloc on estic el temps no compta) m'està alimentant artificialment. L'aliment que em mancava i que m'ha mancat tota la meva vida ha estat d'una altra mena. Del que ningú m'ha sabut donar. Ja que no tan sols de pa viu l'home. He decidit anar-me'n per sempre més i no tornar. Ho he decidit molt abans de què decidissin fer el que han fet. Com puc tornar a un lloc a on el que manca és l'imprescindible per sentir-se viu: L'Amor. Amb majúscules. L'Amor sense cap tipus de condició. Aquest amor que t'allibera, no tota aquesta mena de contractes que son un llast que t'obliguen a prendre decisions com la que jo vaig prendre. No tardarà molt i la notícia de la meva mort apareixerà als medis informatius. Serà la segona mort. La primera mort va ésser el primer dia en què m'intentaren esclafar la llibertat i la dignitat com a ésser humà. Adéu.