Escapada a l'infern- Segona part

Ara, des d'on estic, me'n puc adonar que els meus pares tenien traçat un pla. Si un pla del que jo no vaig ésser conscient fins després del primer any d'estar casada amb John.
Els primers dies, no podia sabre exactament el que m'estava ocorrent. Percebia remors, aproximacions, algun contacte, que exactament no es podia definir com a tacte. Un estat molt lleuger, que malgrat haver baixat quinze kilògrams de pes amb dos mesos, mai m'havia portat a aquella sensació. Vós podria dir que tenia el pes d'una ploma si no fos perquè aquesta metàfora únicament l'he poguda comprovar des de fora. Vull dir que quan agafava un plomissol de gorrió, hi havia un subjecte i un objecte. Una separació. Just ara no hi era. Jo no era com una ploma; jo era una ploma. Semblava d'alguna manera haver traspassat els meus propis límits, o al manco uns límits en els que ens veiem afincats els éssers humans.

El primer aniversari meu i del John, férem un dinar familiar.


Ai, be, això vós ho contaré més endavant, és que en aquest estat em costa moltíssim precisar la cronologia dels fets. Perdoneu-me
Vós estava dient que els meus pares tenien un pla. Si, vós explico. Ja que amb mi no havien pogut arribar al control total de la meva llibertat. Ja que no havia fet a "rajatabla" els seus suposats, tant en estudis com amb el treball que ells pretenien, tenien l'esperança de que un home que tingués clars dels conceptes i els seus valors, podria fer el que a ells se'ls s'hi havia escapat de les mans.
A l'instant en que vaig començar a tontejar amb nois, ells posaren impediments a que es formalitzés res de seriós si no era del seu agrad (família inclosa). Dit en altres paraules, intentaven aconseguir-me el futur marit meu que em dugués pel bon camí. Per res comptava la meva felicitat; i també s'ha de dir que ells semblava que no ho havien estat mai. Simplement se suportaven. Es xerravan l'indispensable des de la mort del meu germà gran a la Guerra del Vietnam.
Semblava que ambdós s'acusessin i es responsabilitzessin de la seva mort. Malgrat quan venia el cas, mostraven, amb orgull, la medalla al valor concedida pel Govern al meu germà, com honor pòstum.

Avui sembla que està entrant una mica de sol per la finestra. La claror és més accentuada que altres dies. He perdut la noció del temps que fa que estic aquí. Realment no sé exactament on soc. L'estat de vigília i l'estat de dormida no existeixen. És una continuïtat permanent sense ni passat ni futur. Únicament un present que ho engloba tot. Per aquest motiu, em sembla, que tinc lapsus en la cronologia del que va ocórrer.


La mort del meu germà tampoc va capgirar gens la vida dels meus pares. Interioritzaren el seu dolor cobrint-lo amb una gran carcassa de ciment i tenyida de "valor i deure patriòtic". A partir d'aquell moment es començaren a odiar. Al principi no sabien exactament el que odiaven fins que amb el temps es personalitzar amb mi. Jo estava viva. I n'Edwart, el meu germà mort, que si realment responia a totes les expectatives seves, havia mort.

Tinc un record. Tal volta l'únic que m'arriba i tinc la sensació de saber-lo a on situar. Vaig caure. Un gran sotrac. Vaig rodolar les escales que havia començat a baixar. Després un crit. I finalment una remor molt atenuat de sirenes.

La situació d'odi cap a mi es va anar fent evident a mida que passava el temps. Jo ho intentava justificar pel dolor que recobria a tota la família. Des d'aquell dia, en que ens va arribar la comunicació oficial de la mort en acte de servei de'n Edwart, no va tornar a aparèixer un somriure a casa.
Quan l'odi cap a mi, se n'adonaren que no satisfeia la seva infelicitat, la falta de sentit de la seva vida, i la manca de respostes a totes les preguntes que es feien, necessitaren un sentiment, si calia, superior a l'odi, més potent. Ben igual que si hagués estat una droga, necessitaven una dosi més alta. Començaren a odiar-se ambdós. Fins al punt que ni es suportaven el mínim contacte físic de compartir la mateixa cambra i llit. El pare quedar al dormitori de la planta baixa i la mare s'ubica al de la primera planta.