Escapada a l'infern- Primera part

- No m'escolten, ni m'han escoltat mai.
Ara mateix es barallen sense tenir en compte el que jo sent
Creuen, que pel fet de no poder expressar-me com ells ho fan, no me n'adon del que ocorre al meu costat, al meu entorn.
Realment , s'han tornat insensibles o ho eren fa molts d'anys? Tal volta ho han estat sempre d'insensibles i jo un dia vaig decidir anar-me'n, deixar-los.
Si, tal volta, no fou la decisió presa en un instant de confusió o desesperació. Si, ja ho sé, que en aquests instants la porta oberta al suïcidi és la culminació de molts d'instants d'incomprensió, anys...
Tot semblava normal a tots. Si, tant els meus pares com el meu marit vivíem en una espècie de limbo. Res es movia, ja que per ells aquell estat, que no se semblava gens a la felicitat, tampoc tenia cap traça de ser una manera de viure en la desgràcia. Tot el més superflu estava cobert. Ho teníem tot
Els s'hi havia sentit afirmar tantes vegades, tant els meus pares com al meu marit: Tot. Jo em demanava que era aquest tot per ells? I la resposta era prou evident. Tenien totes les necessitats materials ben cobertes. Per aquest tema, el principal, no hi havia que passar gens de pena.
Vivíem, ara em refereix a nosaltres, el meu marit i jo, en un barri residencial en un xalet adossat amb un trosset de jardí, el suficient (imatge clara i concisa del que és mostra a les pel·lícules americanes).
La casa tenia totes les comoditats que es poguessin demanar. Era confortable i al mateix temps asèptica.
Ell, en John, el meu marit, no concebia res que sortís dels models establerts en decoració. La meva sensibilitat, els meus gusts cap a les pintures de diferents pintors, cap els colors, cap els mobles, havia estat trepitjada i esclafada, dia darrera dia. En tot el que "triàvem" sempre s'acabava fent la voluntat del John.
Quan vaig començar a sortir amb ell, tant els meus pares, com els seus estaven molt contents. S'havia personificat qui esperaven tant per la seva filla per part d'uns com pel seu fill per part dels meus futurs sogres. Dues famílies ultraconservadores on tot el que ocorria estava preestablert. Generació rera generació, vivia amb uns mateixos valors que bàsicament no es modificaven. Que per res del món és podien qüestionar. Ben igual haguessin pogut tenir una filosofia aràbiga del fatalisme. De cert la tenien, malgrat visquessin en un Estat americà, concretament a Florida.
Els deures familiars, cap a la comunitat i cap a la pàtria, venien marcats i definits per dos grans llibres, on les disposicions eren ben clares: La Bíblia i la Declaració d'independència nord-americana, amb el seu text constitucional. Cap altre punt de vista que no coincidís amb els principis d'ambdós no era ni admès, ni acceptat.
Aquests dos llibres, segons els meus pares i els de'n John , havien arribat per inspiració divina, llavors mai de mai, podien ésser qüestionats pels homes. Ademés, qui seguis els seus preceptes així com les interpretacions dels qui realment sabien arribarien a la felicitat i a la recompensa final en el moment de la mort.
L'ambient que jo vivia era prou opressiu. A vegades se'm feia difícil respirar.
Déu, segons els meus pares, no ens havia volgut donar descendència. I malgrat haver provat totes les maneres i mètodes, indicades dins l'ordre de la nostra confessió que fossin acceptades, el desig meu de ser mare, no es va veure complert. La confessió religiosa que professen els meus pares, de la que em vaig allunyar paulatinament quan vaig patir la depressió, és totalment oposada als sistemes de fecundació artificial i d'altres tècniques científiques, que tenien ben clar que eren practiques inspirades pel diable en contra dels procediments naturals que s'havien deixat prou clars en els preceptes amb els que ells creien. La vida i la mort estava sempre en mans d'aquell Déu que adoraven.
Perceb un moviment, i sent com el refregar de teles, no sé el temps que deu haver passat. La flaire que ara m'arriba m'és familiar. Possiblement deu haver entrar la mare. El pare no ve mai; ho sabria també per la remor que fa quan camina arrastrant els peus.
Res és movia: Jo per influència de John havia deixat la meva professió bibliotecària en el districte en que vivíem. John tenia un treball, segons ell prou important. Era cap d'un taller d'una empresa que es dedicava a construir xalets i cases de fusta . Servien a tot l'estat. Els seus ingressos, no és que fossin massa elevats, però eren ben segurs i permetien perfectament cobrir totes les despeses familiars.
Aquella va ésser la meva primera gran derrota. Dependre econòmicament de'n John, va fer que els meus criteris comencessin a ser menysvalorats, quasi fins a arribar a un punt, que ni es tenien en compte. I per tant, també com a conseqüència, el meu temps començar a ser controlat; tant pel John que ho començar a fer d'una manera sibil·lina a la que jo no me n'adonava, com per part dels meus pares, que feia un temps que s'havien traslladat a un xalet adossat en front del nostre.
La minsa llibertat a la que jo havia arribat vivint amb els meus pares, a lo llarg de lluites internes continues i discussions interminables, la llibertat que em va portar el temps d'estudi (bassada amb moltes de mentides per part meva) i llavors la decisió d'agafar aquell lloc com a Bibliotecària; és va acabar d'un cop.