És tan gran el silenci...

És tan gran el silenci que huí habita
les apaivagades ments d’aquest món que
---absortes, silents, mudes,
buides de paraules, de preguntes,
de pensaments,
enfonçades a les ombres,
mancants de idees, de propostes,
absents de savis judicis...
acovardides de pors i prejudicis,---
fan que el cor, aclaparat, s’asfixie.

És tan gran el silenci que huí habita
les sordes ments d’aquest món que
---perdudes, llunyanes, abstretes,
penjades d’un llarg sostingut,
ferides de ritmes i simfonies,
enyorants de composicions i melodies,
insuficients de veus corals i solistes
que canten les òperes tràgiques
d’un món en dolentes desintonies,---
fan que el cor, ajupit, s’esquince.

És tan gran el silenci que huí habita
les mudes ments d’aquest món que
---necessitades de goles que declamen
coples i elegies al dolor que nia aquests dies,
de veus gruixudes que reciten
odes burlesques i satíriques
a les mentides, enganys i injustícies,
de cossos que dramatitzen les tragicòmedies
d’aquests temps estranys i confusos---
fan que el cor, extenuat, s’esgarrife.

Huí manquen la veu i la paraula.
Per això és tan gran el silenci...