A la matinada t'espere

A la matinada t’espere,
et somie desperta,
et pense nu,
et desitge molt a dintre.
Dibuixe les teues mans als meus pits
recórrent-los amb frenesia,
detenint el nostre temps,
suspenent-lo a les urpes del vent.
Pinte els teus llavis
encallats en els meus,
naufragant en el mateix deliri.
Moldege els teus dits passejant
al plec de la meua cintura
i a la línia de la meua esquena
zigzaguejant cap avall
en un joc abuixat per la urgència,
atantsant-se sigilosament
a la flor del meu desig
oberta ja de bat a bat a la luxúria,
que els endevina amb ànsia
com la nit endevina al dia.
Perfile el teu arbre dreçat
que busca la muntanya de Venus,
lliscant per la vessant
per trobar eixa flor secreta.
I ara tot s’accelera
no hi ha demora ni espera.
Ja no et dibuixe, ni et pinte,
ni et perfile, ni et moldege,
ni tan sols et pense,
tan sols et desitge molt a dintre
amb la força del més impetuós dels onatges,
amb la constància de les marees.
Vull que esclatem de goig,
vull sentir amb tu el plaer d’allò més enfollit,
d’un món de passions adjacents,
vull tocar el cel amb les puntes dels dits.